Ganivet

M’explica el que m’ha dit moltes vegades. L’escolto, impacient. És més gran que jo. Estúpida i prepotent, li començo a explicar de què em penso que va la vida, com si fos una operació senzilla. M’escolta, silenciosa, recolzada a la paret de la cuina, em mira fixament. Jo parlo i parlo i m’escolto i penso que no sabia que sabés aquelles coses.

Comença a dir alguna cosa, tímida. L’escolto un moment i la tallo, i segueixo parlant, com si tot fos evident, com si ella fos tonta i jo ho sabés tot. Al final se m’acaba el discurs absurd que em ressona a dintre cap, inútil i descarat, i ella fa una cara estranya.

- Que et passa alguna cosa?

- No. – menteix.

Ara ella plora i jo em dessagno, perquè el silenci s’ha glaçat se m’ha clavat a dintre la boca.

Pausa

Avui m’he parat. A l’habitació de la residència, la buidor m’absorbia. Tot estava tan quiet, tan eternament quiet. I jo començava a sentir aquella angoixa… Pensava, què faig? Escric? Ballo? Llegeixo? Dibuixo? No. No. No. L’habitació s’encongia a poc a poc.

Ha començat a sonar una musica alegre i trista. Era perfecte. He segut a terra, com una nena petita. Recolzada al llit, amb les mans al genolls, he observat l’espai. Els objectes de l’habitació semblaven edificis gegants, imponents. La música era dolça i jo ja no tenia cap necessitat. L’ansietat s’ha fos.

Ara, l’habitació és bonica. Les fotos retallades dels diaris, abans col·locades en línees crispades i tenses, ara serpentegen suaument per les parets, formant dibuixos. La planta nova em recorda l’arbre de la saviesa, l’arbre prohibit del paradís. Les boletes vermelles i verinoses són les pomes del pecat que no podré menjar.

Asseguda al terra, mirant a munt, en aquella harmonia momentània, m’he adonat que feia massa que no parava. En una cursa absurda sense meta, un animal esverat que també corria al mig de l’estampida, ha segut al terra polsegós i ha mirat al cel. No ha passat res, era només un moment de intimitat amb l’essència.

fffffffffffffffffff

Ahir vaig anar a passejar. Estava molt tranquil·la i vaig caminar per la rambla fins al mirador del mar. És un lloc tan bonic, a una punta de la ciutat: sembla increïble que estigui allà, de cop, aquell espectacle natural, tan calmat i agresivament bonic a la vegada. Veus el mar immens a davant teu, uns vint o trenta metres més avall.

Devien ser les vuit, ja era fosc. Em vaig acostar a la barana i vaig mirar les llums del port que feien pampallugues i es reflectien a l’aigua. No feia fred, només un vent suau.

- Si tenés algún problema, lo hablamos... No irás a saltar. – va dir un noi.
- No no, para nada… - vaig riure.

El vaig imaginar imaginant-se un drama per mi, una desgràcia enorme i un atac de bogeria passional adolescent. Com si fossim al Titànic o en alguna altre pel·licula. És igual, si m'ho deia per parlar amb mi.

Tenia raó. No aniria a saltar. Només que, no havia deixat de sentir l’impuls, ni un segon, des que havia arrivat. No pas per cap problema, només per la senzillesa de la operació. Un pas i fffffffffff... el buit. I ja esta. El final. Tan fàcil...