Dutxa

Cada dia somiava coses més estranyes. Aquell dia havia somiat que caminava pel damunt de un fil de telèfon (dels que hi ha al costat de les carreteres) i que anava saltant feliçment, fins que de cop queia i s’agafava amb una mà al fil. Intentava arribar fins a un pal, però al posar la segona mà s’electrocutava; però no sentia el formigueig de quan t’enrampes sinó que es quedava com una pedra. Queia com un roc i quan arribava al terra rebotava i no es trencava.

Es va aixecar del llit i després de posar-se uns mitjans bruts i les sabatilles es va dirigir directament cap a la cuina, on sense cap esforç aparent va obrir la nevera i en va treure un entrepà que havia preparat el dia anterior. Com que el pa estava com un xiclet i el pernil no feia gaire bona olor (esperava que només fos que se li havia encomanat l’olor de la nevera) va obrir el microones i hi va col·locar directament entrepà sense cap plat ni safata (tal com estava guardat a la nevera). Va posar dos minuts i mentre s’esperava va pujar damunt del marbre, es va descalçar (deixant les sabatilles i els mitjons ven posadets damunt el taulell) i va posar els peus a la pica. Va obrir l’aixeta i la finestra. Estava en un quart pis. Va seure a l’ampit de la finestra mentre es rentava curosament els peus amb el sabó de rentar plats. Va agafar una forquilleta de postres que s’assecava amb els altres plats al cantó de l’aigüera i la va fer servir per a treure’s la ronya de les ungles dels peus. Després la va rentar curosament amb el mateix rentavaixelles i la va tornar a posar a la safata d’assecar els plats. Després es va agafar a l’ampit i va treure el cos cap a fora, observant la silueta borrosa de la seva veïna mentre es dutxava, darrera el vidre glaçat. Va tornar a entrar el cos i va agafar el eixugamans al mateix moment que sonava el timbre del microones, i es va eixugar aplicadament els peus. Va girar els mateixos mitjans que duia i se’ls va tornar a posar. Va esbandir la pica i hi rentar tot el drap amb el mateix sabó. El va escórrer i el va penjar amb compte a l’ampit de la finestra. Va baixar del taulell i es va posar les sabatilles. Es va rentar les mans amb el mateix sabó i se les va eixugar amb els pantalons del pijama. Va obrir el microones i en va treure el bocata, tebi. Va treure un fusta del calaix i una ganiveta de tallar carn crua. Va posar l’entrepà al mig de la fusta i amb un cop sec el va tallar en dos. Va tornar a guardar el ganivet amb un rastre de pernil dins el calaix. Va agafar la primera meitat i la va tirar per la finestra. Va treure el cap per a mirar com queia. Va fer un “plof” suau quan va arribar a terra. Va agafar l’altre meitat i en va mossegar un punta, de la part tallada. La va mastegar curosament i se la va empassar. Va deixar l‘esmorzar un altre cop dins del microones i va anar al lavabo. Sense treure’s el pijama ni els mitjons (només les sabatilles), es va posar sota l’aigua ben calenta de la dutxa.

Mentiras

Tienes razón, esta relación epistolar es una pasada, una locura, una excentricidad compartida, estamos locos y nos enloquecemos mutuamente, nos endiosamos por separado, pero no vale nada! no nos entendemos, quizás, y así lo creemos, y es lo que nos importa. quizás nos valoramos porque nos comprendemos mal. quizás no nos entendemos en absoluto. quizás no termina nunca, esto, pero esa posibilidad debe ser tan escrupulosamente ocultada como ahora ha sido brutalmente desvelada.

quizás sin fijarnos construimos un castillo. quizás mientras creemos que construimos uno, o muchos, resulta que no construimos nada. quizás es un Apocalipsis, quizás todo aquí resulta radicalmente nuevo, o quizás, quizás, quizás esto resulta de lo más vulgar, como todos los amores que se creen únicos. quizás tiene un final esplendoroso, una creación, algo superior, algo que contiene verdad y pureza, posibilidad que nos humedece; o quizás se disolverá esto como todas las demás cosas.

quizás moriremos con los sueños muy altos y las manos enterradas, con un orgullo quebrado por la voluntad y la flaqueza. quizás el destino mío no es obrar sino idear, quizás necesito un detector de excusas y no un detector de mentiras.

una mirada al cielo.

Protegits

Potser no ho sap, però ella és la meva protegida, sempre podrà comptar amb mi, per aquella època que vam passar. Ens coneixem eh; però potser no ens coneixem.

Jo, a la vegada, sóc la protegida de algú altre, de ell; per aquell dia. Ell em mira, em parla, somriu, ja esta. Jo la miro a ella, li parlo, l’escolto. Tot passa en silenci, ningú ha dit res. M’agrada que estiguis a prop.

Sabem que no ens entendrem mai realment, perquè venim de mons massa diferents, però quan de tan en tan ens trobem o parlem pel messenger, jo m’esforço a conèixer-la i ell s’esforça a coneixem; intentem coneixen's.

És una realitat, un pacte mut. Jo admiro en silenci la soledat de ella, la seva desesperació i diferència, i espero que sàpiga que hi crec; i ell potser m’admira a mi, i també em sap vulnerable; però no em vol mal.

Re-acció

D'alguna manera estem construïts estratègicament, perquè les coses passin quan no les esperàvem; totes aquelles coses etèries que només es pot deixar que passin soles.

És com la imaginació, com les idees o els pensaments brillants: d’alguna manera, no hi som, quan els tenim. Quina llastima, eh?

un dinar tranquil

alliberament

Era un somni estrany i llarg, un món.

Ens segrestaven, crec que era a mi, a la A. i a la C. Però no de manera normal, sinó en una mena de fortalesa. A dintre també passaven coses, que no recordo...

Havíem aconseguit sortir de la fortalesa, per un ascensor, i jo tenia una pistola, i trobava un grup de nois desanimats, abatuts, i els hi deia com si fos una broma, però seriosament, queréis suicidaros? (en aquell moment tenia sentit, crec, perquè per algun motiu era un turment terrible ser allà) Porque tengo una pistola. I em deien: si. I jo amb por pel que havia dit i amb parsimònia i nervis començava a posar les bales al carregador, i me’n queia una a baix (estàvem damunt d’una mena de plataforma de fusta, en una mena de finestra de roca natural entre dos espais oberts amb un llac a cada banda).

I els hi deia que, abans de donar-los la pistola, els havia de dir… que jo a vagades m’ho havia passat malament, però que després no m’havia penedit d’haver viscut… primer deia el que podia, no trobava les paraules adequades i sonava una mica ridícul i poc convincent, però en un instant els nois ja estaven convençuts, així que jo llençava les bales a l’aigua, molt més tranquil·la, i decidia què agafava de la bossa. Tenia la meva bossa de triangles blancs i negres i a dintre hi havia la vermella de casa Àsia, i agafava només aquesta petita perquè hauria de nedar.

Així que saltava a l’aigua del llac i veia una mica més lluny la A. i la C. nedant, esperant-me, i el llac era d’aigua marron però era pràcticament bonic comparat amb el infern de on veníem, era un lloc molt especial, rodejat de cases una mica com al interior l’illa de l’eixample com la de casa meva però molt més gran i ample i irregular, veia la línea d’edificis molt lluny i baixets, i hi havia llocs fondos i llocs on es feia peu, i hi havia alguns personatges per l’aigua, personatges estranys que algun ens mirava…Estava ennuvolat però hi havia una llum clara. Travessàvem el llac en diagonal.

A l’altre punta pujàvem per una rampa de ciment i passàvem per sota uns edificis, i començàvem a enfilar un carrer estret però clar, arrossegant coses, i les tres dúiem diferent tipus de samarretes o camises blanques i escotades, i hi havia gent al cantó veient-nos passar amb admiració, i jo deia: que bíblica l’escena, no? I elles reien i deien que si.

. . .

los dias cercanos y tibios
empiezan a cocerse en recuerdos