diumenge, 20 de juliol del 2008
dimecres, 16 de juliol del 2008
el matí següent
Aquest matí em feia mal tota la part de davant de la caixa toràcica. Era realment la part més tècnica d’una frustració. Era una situació juganerament delicada, l’extrem d’un precipici on, per una banda, hi havia un pou de dolor, i per l’altre, una muntanya a escalar.
Quina temptació, deixar-se caure pendent avall, deixar-se bressolar pels espessos remolins gegantins i negres que es refreguen a través i per dintre de l’anima mentre estàs estès al damunt del llit, inert, i a poc a poc et convences que ets el centre de l’univers i t’enfonses tu sol en un massa fosca, imaginària i regalada.
A l’altre banda hi havia una muntanya, i ara me l’imagino terrosa i vermella com les del far west. Una muntanya enorme i inquietant... Però també conec aquest camí. Quan abandones el llit i t’esforces per primera vegada en molt de temps, i sues per tot arreu i en un moment determinat agafes aire i se’t desennuvola el cap, i veus allà on ets i allà on erets, llavors saps que aquell era el camí correcte.
Però no et pots entretenir, perquè si mires enredera no pots avançar, i rellisques estúpidament sobre el mateix tros de muntanya, i un cansament inexplicable i mal parit et somriu amb falsa complicitat i una certa condescendència i t’agafa amb una mà sorprenentment segura de ella mateixa, i amb una amabilitat improcedent i enganyosa, et diu a cau d’orella: aquest no és el teu camí, preciosa, no t’hi esforcis. I llavors mires aquest cansament als ulls i et quedes hipnotitzada un quant un temps, potser un segon, potser un any, potser tota la teva vida, però de cop salta una espurna enlluernadora i et mires als ulls amb el teu propi estómac, però fas mal fet. L’estomac també diu: para, no segueixis, estic cansat.
Però la voluntat de viure crida al mig del vent, i hi ha sorra, però només que la vegis una mil·lèsima de segon estàs salvat, és allà, ja està, ets lliure ara, de la teva pròpia por, i pots seguir escalant, i la energia et recorre tots els muscles des cos, i podràs escalar durant una altre eternitat sencera, i la columna vertebral recupera amb un moviment digne el seu dret a existir i a ser, i els ulls miren lluny per veure-hi clar.
Quina temptació, deixar-se caure pendent avall, deixar-se bressolar pels espessos remolins gegantins i negres que es refreguen a través i per dintre de l’anima mentre estàs estès al damunt del llit, inert, i a poc a poc et convences que ets el centre de l’univers i t’enfonses tu sol en un massa fosca, imaginària i regalada.
A l’altre banda hi havia una muntanya, i ara me l’imagino terrosa i vermella com les del far west. Una muntanya enorme i inquietant... Però també conec aquest camí. Quan abandones el llit i t’esforces per primera vegada en molt de temps, i sues per tot arreu i en un moment determinat agafes aire i se’t desennuvola el cap, i veus allà on ets i allà on erets, llavors saps que aquell era el camí correcte.
Però no et pots entretenir, perquè si mires enredera no pots avançar, i rellisques estúpidament sobre el mateix tros de muntanya, i un cansament inexplicable i mal parit et somriu amb falsa complicitat i una certa condescendència i t’agafa amb una mà sorprenentment segura de ella mateixa, i amb una amabilitat improcedent i enganyosa, et diu a cau d’orella: aquest no és el teu camí, preciosa, no t’hi esforcis. I llavors mires aquest cansament als ulls i et quedes hipnotitzada un quant un temps, potser un segon, potser un any, potser tota la teva vida, però de cop salta una espurna enlluernadora i et mires als ulls amb el teu propi estómac, però fas mal fet. L’estomac també diu: para, no segueixis, estic cansat.
Però la voluntat de viure crida al mig del vent, i hi ha sorra, però només que la vegis una mil·lèsima de segon estàs salvat, és allà, ja està, ets lliure ara, de la teva pròpia por, i pots seguir escalant, i la energia et recorre tots els muscles des cos, i podràs escalar durant una altre eternitat sencera, i la columna vertebral recupera amb un moviment digne el seu dret a existir i a ser, i els ulls miren lluny per veure-hi clar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
