a part.

Asseguda qual criatura a sobre el radiador, te fred. El cap recolzat a la pared, una cassola al foc, esperant l'aigua bullir. En un moment es torna un micròbi, una particula d'univers. Mira a través de la sala d'estar, minúscul espai infinit, i es pregunta si val la pena. Tot el que esta fent, la seva profunda convicció vital, vitalista. Es un moment, però el món s'ensorra, i sobretot, es pot ensorrar.
Ara es tan petita i esta tan sola, que si desaparegués, ella mateixa no percebria la diferència. La tapa de la cassola la desperta de cop i la fa tornar a la realitat.

Dema tornara a volar.
La conclusió,
és l'únic que té sentit
és el món que es construeix
a part.

Sabotage

Si que és graciós: aquesta pau.

Que m'he criat amb solitud, i, si que és graciós: que aquesta és el meu medi. Que és graciós: l'harmonia i la persimònia amb què em trec la jaqueta i la col·loco al respatller de la cadira.

Trec un full i tot es dispòsa harmoniosament damunt la taula rodona de marbre del bar. El full, el pílot, la capsa dels tovallons de paper (crec que és la primera vegada que escric la paraula "tovallons") el cendrer i el cafè -sol, com jo-.

Fa molt fred, a fora, però a dintre s'hi esta bé. El local és petit, acollidor, rústic. Les parets estan pintades de groc. Agafo la tassa de cafè amb la mà per aprofitar-ne l'escalfor. Trec a poc a poc la punta dels dits de la jaqueta per rodejar-la. Cada moviment, cada gest ínfim és precis i, en realitat, inmensament valuós, com una cerimònia.



Al tren, de tornada, llegeixo Le sabotage amoureux, i m'entusiasma. Encara que tingui tirria passatgera a la paraula entusiasmar i a la paraula tirria.

De fet, ho confesso: ho he tornat a fer. Com una niña chica he saltironejat pels carrers deserts de tarraco, d'aquesta alegria extranya que m'inunda a vegades, d'aquesta hilaritat més o menys injustificada. I quan m'he creuat amb gent, he parat, i m'ha fet com vergonya, i després m'ha fet vergonya haver parat. Això és perquè els idiotes son més lliures i més sabis, i m'esforço per ser cada dia una mica més idiota que el dia anterior.

Oui, un peu. Beaucoup.

Rabia

Aquest munt de projectes al cap i estic atrapada en un asquerós treball de la uni.

És un déjà-vu. Tinc la impressió que m'ha passat des de sempre, quedar-me atrapada entre les teranyines dels meus propis pensaments i en obligacions més o menys etèries, que, com un parany: em dessagnen a poc a poc, i buiden el rellotge de sorra que separa el temps viscut del temps que queda.

Si. Avui m'he despertat cursi, i la resaca ajuda. Però m'he cansat d'aquestes coses. De tenir els somnis alts i les mans enterrades. Trobaré la manera, perquè tinc la vida a la boca i la rabia al cos. I perquè vull, i perquè busco, i perquè si. I perquè ja fa massa temps; tan, que ni recordo quan va començar.

Acció

- Saps per on és? - diu la recpecionista.
- Si.
- Si?
- Si... Vaja, més o menys. Sóc la noia que va venir ahir...
- Ah, si, és veritat. Dons ja sapa per on és, oi?
- Si...
- Molt bé. Passa.
- Gràcies.


Nyiiiic.

- Vens pel càsting?
- Si.
- Mira, allà tens tres noies totes nervioses que també estan esperant.
- Ah, vale. "Gracies."

M'acosto a les tres noies.

- Hola. - els hi dic.
- Hola. - responen les tres.
- A tu et conec...! - diu una.
- Ostres, es veritat. Jo també et conec, -li dic- de... del rodatge de c'mon.
- Ah, si, és veritat. Et deies...?
- Carlota. I tu...?
- Zaida.
- Això. És veritat.

Ens fem dos petons. Entra la noia que porta el casting. Surt una noia i n'entra una altre. Quedem tres i seiem. Em concentro, intento no encomanar-me dels seus nervis. Parlem dels càstings, del text. Intento no desconcentrar-me gaire. Al final torna la noia del casting i entra la Zaida.

- Sembla la consulta d'un metge. - dic.
- És veritat. - diu l'altre. - Estic súpernerviosa, segur que em quedo en blanc.
- No home, no. Segur que no t'hi quedes.

Tornem a parlar de càstings i al final ens quedem callades. Entra ella a l'habitació on fan la prova i em quedo sola al rebedor. Tanco els ulls i m'imagino un lloc molt tranquil. Després deambulo per la sala i vocalitzo en silenci. Hi ha gent que entra i surt de tan en tant. Sento la veu de la noia que fa els càstings:

- No pateixis, passa molt sovint.
- Odio quedar-me en blanc. - li respon l'actriu.

Quan em veu, l'aspirant em fa un gest amb la cara, fent-me entendre que li ha anat fatal. S'en va i entro jo. La sala és petita, sembla un camerino. Els hi faig dos petons a dos dels que fan el càsting. A mig, em pregunto si calia i em començo a posar nerviosa. Em demanen que em presenti. Això no ho havia preperat. Improvitzo. Començo malament però vaig arrencant. Em van fent preguntes i jo responc mirant la la càmera. Riuen. Bé. Tremolo.

- Ara, si vols, ja pots dir el text que t'has preparat.
- Ara? - penso. - Amb lo tranquila que estava quan he entrat...

Ja no riuen. Jo segueixo el fil de les paraules que m'he après, com un contestador automàtic: brollen de la meva boca i intento acompanyar-les com puc, amb gestos i mirades.

Al final em diuen moltes gràcies i jo els hi dic a vosaltres. Quan surto la noia que m'acompanya em diu:

- Molt bé.
- Si? - li responc sorpresa, traint-me.

Quan pujes les escaletes no cal pensar: "estic agafant l'avió".



És una broma de mal gust de la naturalesa humana; però si ets en una ciutat repetint "estic a tal lloc", tota l'estona tot sembla un somni; no t'ho acabes de creure mai, que ets allà; és angoixant.

En canvi, quan hi vas sense pensar, el present t'envolta, la ciutat t'assalta, el temps passat i futur desapareixen mentre que l'ara és més palpable que mai: meravellosament real.



Escolta i respecte.

Només cinc minuts més.

Repeticions:
(La lluita, cada matí, per dormir cinc minuts més o potser l'eternitat.)

El temps, que sempre fuig.

Temps: ahir a la nit vaig dormir poc. Avui, quan he tornat de la universitat, he volgut dormir mitja hora després de dinar, però quan m'he despertat ja eren les 20:02.


M'ha vingut el singlot qu'encara tinc i l'ull esquerra ha plorat sol.




Dijous marxo a Paris.