S'enfonsa

.
No entenc perquè a vegades la vida s'enfonsa. Estas tranquil, massa tranquil, i mires l'habitació i els gerseis s'han anat acomulant a sobre el puf, i la pantalla de la tele torna a estar plena de pols. Em piquen els ulls. Llavors endreço l'habitació, netejo, i intento convertir-ho en una metàfora.

Estic de vacances i el ritme en que avancen les coses que vull fer ha minvat. Pujo a sobre la taula i em faig creure que aixi tinc més prespectiva.

He acabat Sushi para principiantes. Finalment esta... Bé. Normal. Es tendre, simple, divertida. Facil. És facil. Però no diré que esta malament només perquè sigui un best seller. Vull ser sincera. Em sembla l'única manera, des de sempre, però si no s'esta molt atent, un acaba adoptant l'opinió generalitzada en l'ambient on es mou. Els best-sellers son dolents i les pelis comercials també. Ya, clar. Tots? TAN, dolents, tots?

Fa dies que no quedo amb ningú. La convivenncia amb mi mateixa es torna complicada, millora i empitjora a la vegada; però és l'única manera d'evolucionar, en la soledat. Es com posar-se a un mateix entre l'espasa i la pared: "Ara ja no tens cap excusa, perquè no fas el que vols?"


Perquè no?

Cada dia abro menos el portal de mi casa.

El gesto se vuelve cada vez mas rapido, mas preciso y mas harmonico. Empiezo a sacar las llaves a la distancia justa. Sin alterar el paso, estan en mi mano un metro antes de alcanzar la cerradura. Ahi elijo la llave, y el gesto de introducirla y girarla se funden en uno mietras impulso la puerta con el antebrazo.

Este impulso cada dia es mas leve, y mientras me deslizo a toda prisa, desencajo suavemente la llave de la puerta que ya vuelve por su propio impulso, y salvo la mano de milagro.

Hoy he tenido que maniobrar tan rapido que creia que me quedaria atascada, un pie, al menos; pero no. Otras vezes me ha ocurrido. He esquivado la puerta, que dicho a mis espaldas: "Crrumb" - y se ha callado, imperterrita frente a mi hazaña.

A sota la panxa del gat.

.

Sortim del Caixa Fòrum i anem cap al Panda. Hi havia un video amb baldufes negres que era molt impresionant. M'ha impressionat més que els Uffizi.

Ens fixem en el llum de l'entrada del museu, que canvia de color, i en una mena de "sala d'aigua" que hi ha.

Anem per uns carrers solitàris per on no haviem estat mai, ni la Marta ni el Marc ni jo. Pujem els quatre al Panda i el Rafa posa un caset i sona un tango. Va perfecte, en aquell moment. Passem per carrers de per allà Montjuïc, des d'on es veu Barcelona. És de nit.

Anem al Raval. Aparquem i anem a fer una cervesa al bar de la finestra.

Després comprem arròs en un indi, per emportar, i anem a seure a sota el gat. Avans posem unes estovalles de quadres blancs i vermells que ha portat el Rafa, i sopem, a sota la panxa del gat.

Passa un nen petit de la ma de la seva mare i ens mira amb els ulls molt oberts.

L'arròs esta deliciós.

(La foto és d'una altre vegada)

Quan acabem de sopar anem a buscar el Panda, però NO HI ÉS! No veiem cap triangle, no sabem si se l'ha endut la grua o l'han robat. Estava en una zona de motos...

Anem a una comiseria i ens diuen que se'l han endut.

Llavors anem caminant fins a un bar que es diu MONASTERIO, on a baix hi ha una jam session. Improvitzen jazz en directe i ho fan molt bé. El guitarrista s'emociona molt i et transmet l'emoció. El baix sembla el Seymour de Ghost World. El bateria sembla el germa petit de la Brenda (el Billy) de A dos metros bajo tierra. Després deixen que la gent s'hi apunti, i la gent que s'hi apunta també en sap bastant; però al cap d'una estona marxem.

.

Tomtom

.
M'he acostumat a canviar d'activitat cada cinc minuts. I de llengua. I de llibre.

Aquest matí m'he despertat inusualment d'hora. Tan d'hora, que he pensat que encara podia dormir una eternitat. Fins que de cop era l'hora exageradament exacte a la que m'havia de llevar per agafar el tren cap a Tarragona a l'últim minut.

M'he llevat i fet el ritual de cada dia, amb el mateix caos i la mateixa persimònia.

Al minut de marxar, m'he creuat amb el pot de maquillatge. M'he mirat al mirall, i he mirat això d'aqui, això una mica vermell.

Això amb un moment ho arreglo. Però el maquillatge era massa fosc aixi que al final (resumint) he perdut un munt de temps. I quan arrivo al metro, miro el rellotge de l'estació i veig que no arrivo al tren (a l'exèmen) ni de conya.


Aixi que truco a la meva mare i me la camelo, i amb la seva eterna bona fe em diu que m'acompanya a Tarragona, que total, fa núvol i no podra fer fotos.

Aixi que ens en anem cap a Tarragona amb el GPS nou, que de marca es diu Tomtom (i fem bromes amb el nom, i li diem el Tontom), i el GPS no s'entera del camí perquè esta mal configurat o algo, i ens porta a fer un tomb-tomb.

I pensem que no arrivem i ella s'enfada amb el Tomtom i diu vaya merda de trasto i jo li dic: tranquila si no arrivem no passa res, ja aniré a segona convocatòria i ella: Com que em dic Lourdes que arrivem (pitjant l'accelerador). i jo: bueno, però tampoc cal que t'hi deixis els punts, eh - i ella: que et dic que arrivem (amb les dues mans al volant i la mirada fixa en un punt llunyà de l'autopista).

I res, que hem arrivat.

(Ara caldà veure quantes multes arriven...)
.

"Un tren cargado de incertidumbre nos arrastra través del tiempo."

Com vols que t'ho digui?

.

Quan tenia set, vaig agafar la motxila del Pato Donald i vaig agafar un tren cap a França. Vaig comprar el bitllet amb els meus estàlvis. És increible que el tio me'l vengués. Els hi vaig dir als meus pares que anava a passar el cap de setmana a casa una amiga; i vaig anar a visitar Paris. Vaig arrivar-hi al matí, i al mateix vespre vaig agafar l'últim tren de tornada i vaig dormir al tren un altre cop. Al matí seguent els hi vaig dir al meus pares que ja haviem tornat; que el poble era molt maco.




Aquesta tarda he estat llegint tres llibres a la vegada. O sigui, per torns. Estic inquieta, impacient; i quan m'impaciento massa no puc seguir fent el mateix. Llavors avui canviava de llibre. Era quite surrealista.

Després he llogat Chinatown del Roman Polansky.

Es graciós la manera com influeix sobre les persones el lloc on s'han criat, amb quines persones... I ho dic per un dels tres llibres (Sushi para principiantes), per la entrevista amb el Polansky als extres del dvd (YES I DO WATCH THEM) i per mi mateixa. Crec que l'entorn on m'he criat es relativament poc convencional.

Recordo una vegada que una nena de la meva classe va dir: "Mi madre es la tipica señora que blablabla" i a mi em va sorprendre molt. "Mi madre no es la tipica señora que nada" - vaig pensar. Ara veig que és una frase molt normal. Molt tipica. O potser la faig servir des d'aquell dia. (Però no per parlar de ma mare). (De petita odiava que la gent digués ma en lloc de la meva).


Hum...

Casolana i hamburgesa.

.

J'ai fait quoi, aujourd'hui?

Després de buscar al google como despertarse por la mañana; trobar pagines conspiracionistes, concells d'aficionats i d'astròlegs, el més interessant, deia:

Dormim cicles de 90 minuts: programa el despertador per què soni entre dos cicles.

Ha funcionat!

M'he llevat a una hora raonable (per mi). He acabat el treball de teories avans de les sis! Un record. Sempre l'acabo després de les 12 de la nit.

He estat muntant el video de El reflex. És un video que faig per divertir-me. Es una bojeria, mai més rodaré sense planning. Ara admiro la gent que fa documentals.

Com treure deu minuts de tres cintes de 1h? A més la veu de fons que vaig gravar ja fa dies ja no m'agrada. Ni s'enten. I el text tampoc, ja no m'agrada. El tornaré a escriure. I a gravar.



Tinc ganes de un nou projecte, més fresc. Fresc com un husky a la nevera. Al final sempre acabo pensant que he volgut anar massa enllà. Però no ho afirmaré fins que no acabi això. Això, que requereix moltes més hores que les planejades.

Avui estic d'un bon humor incomprensible. Estic feliç i contenta, més que l'habitual. I he estat sola a casa tot el dia! Seran les hormones?

Si? Dons m'és igual. Tot va bé.

Bon vent!

People for peace

.

About 17:15, Marc was getting mad at the computer. The download of the video was too damn slow, and I was (with no succes) trying to finish my university work before going to the demonstration agaist Israelian attacs.

I left Marc at university's underground.

I didn't have with who to go to the demonstration, but going around by myself have never been a struggle for me.

It was strange to see groups of arabians screaming unknown words like we use to see in the tv, like people do in Palestine. And burning Israelian flags.



I wanted to show my rejection to israelian unfear violence, but i didn't wanted to take part in what it looks like (and maybe it wasn't) a show of (at least) a certain fanatism.

So I just walk aroud, half protester, half tourist; looking at everything and everybody like if I weren't all there. I missed my camera.

Mario andando de cara la pared.

.

Pausa es un estado peligroso. Estado de duda. De pereza. Es cuando he de hacer un trabajo para Teorias de la Informació y hago de tó menos eso. Y el tiempo chirría y avanza a golpes, vuela, se detiene, fluye, para.

Es un problema interno. A solucionar. Como si no hubieran suficientes en el exterior. Pero un sentido de la responsabilidad se me ha metido dentro, muy a mi pesar, y me impide hacer entonces las cosas que me gustan. Las cosas sobre las que me avalanzaria, avida de puro curro.




Hay otro jugador en esta partida. Se llama rebeldia en el sentido estúpido de la palabra. Reveldia cegata, rebeldia refleja, tic nervioso, gen anti-obligaciones. Eh, que es algo muy molesto.

Un dia com... ara.

.

Buscaré una excusa. Com les busco per no llevar-me. Una igual de bona, però per llevar-me: totes les hores que tindria si no mandrejés tan...

M'he llevat.


He estat llegint una novel·la, comprada ahir d'emergencia a l'estació de tren, gracies a la puntualitat made in RENFE. Es diu Sushi para principiantes. Es fa llegir.

Després he anat a estudiar. He llegit un text sobre tipografia.

Fa temps que em trobo coses sobre la tipografia, i em crida l'atenció. He estat fullejant un llibre sobre tipografia, a la llibreria. Era interessant. Quan acabi els dos llibres que tinc a mig (si no he canviat de idea) el compraré.

Quan l'he tancat m'he adonat d'un pensament que s'havia anat formant a poc a poc mentre estudiava. No se gaire com definir-lo: la calma, la concentració, la precisió, l'aplicació, el present. Tan recurrent; i sempre que hi torno sembla nou.


Al CCCB, al bar, projecten 44 videos en circuit tancat, d'un mateix videoartista.

No els he vist tots. Molts estan filmats a Barcelona. L'altre dia en vaig veure bastants, però avui hi havien un pelmazos que no paraven de fer comentaris estúpids i me'n he anat al cap de tres o 4 videos (i perquè el circuit de videos acababa de tornar on havia començat el dia anterior).

Day off.

La caiguda i el salt ( 3 / 3 )

.

El més estrany, es que tenia la intuïció que l’única manera de sortir d’aquest mal pas era abandonant tot el que havia aconseguit en els seus anys de benestar. Despendre’ls dels seus bens i dels seus sers estimats: no físicament, sinó deixant d’atribuir-los la importància que per a ella tenien fins llavors. A la vegada, pensava que si destruïa l’únic que li quedava, no li quedaria res en aquest món que li donés motius per viure. Ella no era res i al seu voltant no hi hauria ja res.

Es va resistir molt de temps a seguir aquesta intuïció. Quan ho va fer, però, va ser terrible. Van ser uns dies de dolor profund i d’incertesa, de dubte i foscor. Una negre nit que, vagament i en la llunyania, insinuava una llum i un camí que duien fins a alguna cosa menys efímera que la boja joventut.

La caiguda i el salt ( 2 / 3 )

.

No és que fos una avia, ni tan sols havia arribat a la vellesa, però aquella mitja edat l’embogia, li feia perdre el seny. L’asfixiava la sensació d’estupidesa, d’haver perdut el temps, de no haver sabut escoltar els savis consells de qui la rodejava, de sentir en les seves pròpies paraules allò que ja havia sentit tantes vegades abans.

Era un cercle viciós terrible d’on no sabia sortir, i com més s’enfonsava en el dubte més l’atrapava el pànic que se l’emportava pel camí de la incertesa i la por al temps. Era un remolí del que no sabia sortir. Com més lluitava per escapar-se’n més s’hi submergia, i repassava les imatges del seu passat de manera obsessiva per trobar el moment on s’havia produït l’error que l’havia dut fins on era, on havia començat en canvi de la glòria eterna cap al mes fosc dels inferns interiors.

I es que aquest era el seu cas: no es que la societat la repudiés, ni que hagués perdut tots els seus amics, ni que s’hagués arruïnat. Era simplement que la seva estabilitat mental s’havia desmuntat, ensorrat: arruïnat, si.

La caiguda i el salt ( 1 / 3 )

.

Era jove i plena de fúria creadora, tenia força intimidadora a la mirada i el gest particularment agressiu. No es pas que hagués fet cap gran obra, ni cap gran acció. Tot el seu poder residia en la seva arrogant joventut. La força potencial li donava un valor tan gran per caminar per la vida amb el cap alt que no pensava en que aquella força pogués flaquejar mai. Com si la joventut fos eterna, semblava que la seva força també ho havia de ser, el seu poder conquistador, la seva mirada seductora i el seu gest segur. Tenia el cap ple de idees embriagadores i buit de realitat.


El temps, impecable en el seu deure envellidor, li va donar - a poc a poc i amb traïdoria - tots els trets d’una persona gran. La dona, arrugada per la seva amargor, ofegada pels seus deliris de grandesa, no era capaç de veure-hi clar. No havia après a seure i respirar, ni a mirar lluny i fer el mort damunt del mar per no ofegar-se.

Projectar

Projecte ve del verb projectar. Com ara llençar un objecte. Una pilota. La llences tan lluny com pots i com vols, i finalment cau.

Llavors, si vols, la vas a recollir. En general cau més lluny del que semblava. I si vols la pots tornar a llençar. En la mateixa direcció o en una altre.

Quan projectes, llences una idea a través del temps. I a través del temps, la pots anar a recollir; o no. Pots llençar moltes idees i mai anar-les a recollir. O oblidar-te'n pel camí.

Si aconsegueixes recollir-ne una, i en projectes una altre en la mateixa direcció, llavors et mous en linea recte a través del temps.

Llavors te un sentit. Potser inclus te sentit.


És una idea.

xxx

A vegades el món s'enfonsa, un dia, en un moment. Sempre hi tens part de culpa. Perquè has oblidat lliçons que ja havies après i que mai acabaràs d'aprendre; o perquè t'has tornat a deixar vençer pels teus enemics de dintre.

I t'adones que ni tan sols parles bé, que ets essencialment estúpida, incapaç de pendre conciencia de la majoria de les coses, que el que pintes es tan poc que fa riure. que els castells a l'aire també són graciosos; però que tot és aire, basicament. agafes impuls i pujant la veu dius: encara!

i per dintre et poses les mans al cap i penses seré capaç? perquè avui puc, però cada dia al matí he oblidat qui era, he oblidat molt més del que volia haver oblidat; com si valgués la pena dormir per passar pàgina.

hi han molts dies que no voldria passar pàgina, que no voldria anar a dormir mai més, i llavors feinejo fins que es fa de dia, i em llevo tard i amb el cap espès, i no recordo qui sóc.

com una onada, em ve un record vague: hi havia una època en què m'aixecava del llit i sabia qui era; però no sé si he creat el record o va passar de veritat.

el discurs buit insulta l'oient