dimecres, 18 de juny del 2014

res en particular


atrapada

embolicada de mentides
de maneres de veure-ho
d'errors irreparables
em remoc inconforme
entre fils invisibles
atrapada

l'error s'amaga
entre enganys inflingits
per mi mateixa a mi mateixa
en la tempesta nocturna
del nàufrag sense brújola
atrapada

en l'excés de llibertat
buscant la llum per seguirla
remo recte sense esma
de la lluna en trec la força
la bellesa em fa viure
atrapada


dissabte, 16 de gener del 2010

por la red

hundo
los dedos
en la calida masa
de mis recuerdos que
con viscosa suavidad
me dejan encontrar
palabras perdidas
en la imposiblilidad
de atrapar
el tiempo fundido
por la miseria
del olvido

dimecres, 6 de gener del 2010

001


(tot el que vaig fer malament devia ser culpa de la por.
em sap greu haver-ho fet malament.
m'agradaria haver sigut més clarivident.
hi ha hagut un riu de mentides que encara em
regalima pel cos. em sap greu haver caigut a l'aigua.
sento no haver après encara a volar.
si hagués ajuntat avans el puzzle que ara veig;
no m'hauria ofegat tan, ni res hagués sigut tan intens.
tens raó, encara no he après del silenci. són gotes d'aigua al sol.
existeixo com un nen que té fred quan surt de la piscina.
ara hi vaig. )

divendres, 3 de juliol del 2009

El món real

Humans que neixen lliures i es tornen esclaus dels altres i de si mateixos; d'allò en què s'han convertit, de les mentides que han assumit. A poc a poc i sense adonarse'n.

Com hi podem veure a través de les mentides?

A través de les mentides que crea cada cultura, cada societat, cada grup. Viatjar ajuda a despertar; però ara que el món s'únifica, tot serà un sol somni: cada vegada més dificil de sortir-ne per veure'l i entendre'l. Com podem entendre'l si sempre som a dintre?

Veure més enllà, més ample i més profund. Però com?

dilluns, 29 de juny del 2009

Qui obre els ulls.

Estant desperta de dia, em desperto com si fos al mig de la nit, d'un somni estrany, i no sé si és l'hora o encara estic somiant, i no puc sortir del somni.

divendres, 19 de juny del 2009

Blau fosc


Els fracassos són mort petites, de les que tornem a néixer més forts que abans.

Però que cada vol sigui més llarg que l'anterior, el que aprenem -o oblidem- de mort a mort, això és cosa de cada un. I la voluntat, d'on surt?

Perquè si la voluntat és com el color del ulls, no hi ha voluntat.

Simplement existeix com el blau.

Blau fosc, blau clar, blau cel, blau de dia, negre de nit.

dijous, 14 de maig del 2009

Estructures


Em mira i em diu:

- És una qüestió d'estructures. És d'aquelles coses que no cal saber-les. Simplement hi son. Mira aquell; veus com parla? Mira com agafa el colze del altre. El més important per aquest, potser és la política. Ser líder, per exemple. La seva estructura de vida té això a dalt. Mira aquell altre, com riu i gesticula. A dalt de la seva estructura potser hi ha la sociabilitat. I mira la noia d'allà. Veus com va vestida? Potser el més important per ella és l'aspecte. L'aspecte diu coses del interior, a vegades, i del entorn, sempre. I té a veure amb el poder i la sociabilitat. Però no deixa de ser la superficie, es clar... Per aquell potser es la música, i pel d'allà, la família. Aquella potser té alguna obsesió estúpida, i allò esta a dalt de la seva piràmide... I mira, veus aquell d'allà? El que mira el terra, i a dreta i esquerra. Aquell potser no té estructura, i la necessita. De vegades passa, i no és gens agradable. Proablament la trobara, algun dia. Esperem-ho, pel seu bé...

Silenci.

- Tu què hi tens, a dalt de l'estructura?
- Res.
- Però no estas sempre nerviós...
- Jo... sóc diferent.

divendres, 1 de maig del 2009

Miles away

Hacia tiempo que no venia a verte, pero no has cambiado nada. Veras que ahora soy muy diferente. Perdona mis palabras, ahora mismo no se hablar de otra manera. Soy presa de esta personalidad transitoria. A veces ocurre. He cambiado hasta tal punto, que no me reconozco; y se que cierta yo del pasado renegaria de este yo presente. Confio en que te olvidaras de mi, como confio en que te acordaras siempre. Parece contradictorio, pero es asi.

No quisiera que te fijaras demasiado; pues no estoy tan segura. Puede que cambie de idea, puede que luego me largue. Pero tampoco quiero que te vayas tu antes que yo; porque me quedaré yo aqui y estaré mal. Aunque no me importaria.

Son tantas estas pequeñeces que enturbian nuestra existencia si no somos capazes de navegarlas. Son tantos los niveles de las personas. Porque ahora que ella ha recuperado el gesto y la mirada, ahora se encuentra afincada en la estructura de un castillo que no existe. Es una estructura amplia, que resiste a los grandes golpes; pero tormenta de arena cotidiana aún la azota a menudo.

Pienso que comprendes lo que digo, que lo pones en tus propias palabras y me miras con ternura; como a un niño pequeño que llora desolado por una minucia. Pero lo gracioso es que, lo que ocurre, no es nada; y el suceso, es el paisage en si. La existencia en si misma es el nudo de esta historia, y nuestros ojos, al contemplarla en prespectiva, se ensanchan fascinados. O algunas veces, como el ratón que mira la serpiente a los ojos.

Vemos este nudo ridicuamente inmenso desde nuestra microscópica prespectiva; y los esferzos se concentran primero en comprenderlo, luego en desenredarlo, y finalmente y para siempre, en evitar que los nuedos inevitables nos vuelvan a pillar el cuello de nuestra vida, y caigámos, muertos por asfixia.

dijous, 9 d’abril del 2009

Idees a l'atzar.

No penso dir que es bonic, ni que es bo, perquè se suposi que és bonic, o bo.

I la confrontació entre sciència i art cada vegada em resulta més evident, en la manera d'enfocar la vida. I per tant, en la manera de viure-la.
Tot i els camins comuns.

Oredenar la natura, ordenar l'home.
Seguir la natura, seguir l'home.

Però les dues coses són tan humanes!

divendres, 3 d’abril del 2009

Tornes a caure.


Diu la mare que sóc anàrquica i que sempre ho he sigut. Diu que no feia cas de res, que anava on volia. Sense fer drames, acabava sortint-me amb la meva.

I justament ahir pensava en un amic, que em recorda a mi mateixa. Desorganitzat i desbordat per la rigidesa de les institucións que ens envolten, per les dates límit i els plaços d'entrega. Les hores de llum i els horaris del tren.

I es justament això el que el salva i el fa diferent. Flota en un univers diferent, paral·lel, més suau, en contacte amb una temporalitat més fluïda, més propera a l'ànima, i no al rellotge.

Que sóc anàrquica. I em dono cops contra la pared per organitzar-me, per regular el temps que passa i em xiula a les orelles, em poso a correr per aconseguir un instant i poder fer el gest pensat.

I no vull oblidar l'altre temps; perquè és de la convinació d'aquests dos móns (i en tinc una convicció irracionalment absoluta) d'on surten les coses que jo vull.

Em miro els genolls i evaluo els danys. Intento arrivar-hi amb la llengua.

dijous, 19 de març del 2009

Cucut.

.

Se carga, se vacia.
Un pendulo vacio.
Huesos sin carne.
Ni carne ni huesos.
Vacio.
Lleno, vacio.
Voy, vengo, voy.

En un extremo, el pendulo se detiene por un instante, y teme quedarse ahi para siempre.

Desde ese extremo, al que ha llegado deteniendose progressivamente, tiene prespectiva,

tiene vertigo, lo ve todo, en el tiempo y en el espacio.

Y me muero lentamente porque estoy quieta ahi,
y olvido, que volveré, pero aun queda toda la ida.

Y no recuerdo como era, pero temo la velocidad que se avecina.

Y admiro la fuerza ajena,
y la busco por las piedras.

Porque una vez has empezado, a volverte imbécil,
tendra que pasar mucho tiempo,
un tiempo aun,
para volver a saber de que coño estoy hablando.



me rindo un rato.

dimecres, 4 de març del 2009

Falaise


Quan intenta parlar de si mateixa la criatura humana es deté devant d'un precipici imaginari, presa d'un vertigen psicològic, i la caiguda ja no és lliure: en la caiguda la retenen mil mans que li impedeixen seguir la trajectòria inevitable.

Les mans venen de fora i de ella mateixa, i per abstreure-se'n només pot fer veure que no les veu i que no hi són.

L'altre precipici, penyasegat, falaise, és el de les eines: és tot allò que està a l'abast de la mà i que ya només depèn del teu gest, ni tans sols d'una acció llegendària. (Molt lluny del tità derrotat aixecant-se entre les seves cendres, expolsant-se la pols de la derrota de sobre les espatlles com en una odisea.)

Tens una pistola al cap, i diu: "És ara, demà moriràs."



(I mai seras tan jove com avui.)

.

dimecres, 25 de febrer del 2009

La Rivière


Je ne sais plus. Je suis petite, toute petite comme une miette, je vais disparaître bien tôt. Je me crois loin de la grande rivière, puis je ne suis qu'une goutte qui saute au milieu de la cascade. Je pense que tout va bien, je sent le present et la fraicheur de cet instant, d'être suspendue dans l'air, puis je tombe dans le vide et je plonge jusqu'au fond. Et dans la rivière je pense, je planifie, je guette le futur et j'essaye de me projeter contre certaine roche, pour sauter à nouveau, pour me liberer.

La rivière est grande et genéreuse, mais les chemins pour se sauver sont peu nombreux, changeants et tortueux...

dimarts, 3 de febrer del 2009

xxx

Quan les coses van bé no escric tan. Penso menys en abstracte i més en contret.

Bon dia, món.
Adeu, minut que s'acaba.
Sayonara, que vol dir: adeu per sempre.
Al minut passat.

xxx

divendres, 23 de gener del 2009

S'enfonsa

.
No entenc perquè a vegades la vida s'enfonsa. Estas tranquil, massa tranquil, i mires l'habitació i els gerseis s'han anat acomulant a sobre el puf, i la pantalla de la tele torna a estar plena de pols. Em piquen els ulls. Llavors endreço l'habitació, netejo, i intento convertir-ho en una metàfora.

Estic de vacances i el ritme en que avancen les coses que vull fer ha minvat. Pujo a sobre la taula i em faig creure que aixi tinc més prespectiva.

He acabat Sushi para principiantes. Finalment esta... Bé. Normal. Es tendre, simple, divertida. Facil. És facil. Però no diré que esta malament només perquè sigui un best seller. Vull ser sincera. Em sembla l'única manera, des de sempre, però si no s'esta molt atent, un acaba adoptant l'opinió generalitzada en l'ambient on es mou. Els best-sellers son dolents i les pelis comercials també. Ya, clar. Tots? TAN, dolents, tots?

Fa dies que no quedo amb ningú. La convivenncia amb mi mateixa es torna complicada, millora i empitjora a la vegada; però és l'única manera d'evolucionar, en la soledat. Es com posar-se a un mateix entre l'espasa i la pared: "Ara ja no tens cap excusa, perquè no fas el que vols?"


Perquè no?

dimecres, 21 de gener del 2009

Cada dia abro menos el portal de mi casa.

El gesto se vuelve cada vez mas rapido, mas preciso y mas harmonico. Empiezo a sacar las llaves a la distancia justa. Sin alterar el paso, estan en mi mano un metro antes de alcanzar la cerradura. Ahi elijo la llave, y el gesto de introducirla y girarla se funden en uno mietras impulso la puerta con el antebrazo.

Este impulso cada dia es mas leve, y mientras me deslizo a toda prisa, desencajo suavemente la llave de la puerta que ya vuelve por su propio impulso, y salvo la mano de milagro.

Hoy he tenido que maniobrar tan rapido que creia que me quedaria atascada, un pie, al menos; pero no. Otras vezes me ha ocurrido. He esquivado la puerta, que dicho a mis espaldas: "Crrumb" - y se ha callado, imperterrita frente a mi hazaña.

dissabte, 17 de gener del 2009

A sota la panxa del gat.


.
Sortim del Caixa Fòrum i anem cap al Panda. Hi havia un video amb baldufes negres que era molt impresionant. M'ha impressionat més que els Uffizi.

Ens fixem en el llum de l'entrada del museu, que canvia de color, i en una mena de "sala d'aigua" que hi ha.

Anem per uns carrers solitàris per on no haviem estat mai, ni la Marta ni el Marc ni jo. Pujem els quatre al Panda i el Rafa posa un caset i sona un tango. Va perfecte, en aquell moment. Passem per carrers de per allà Montjuïc, des d'on es veu Barcelona. És de nit.

Anem al Raval. Aparquem i anem a fer una cervesa al bar de la finestra.

Després comprem arròs en un indi, per emportar, i anem a seure a sota el gat. Avans posem unes estovalles de quadres blancs i vermells que ha portat el Rafa, i sopem, a sota la panxa del gat.

Passa un nen petit de la ma de la seva mare i ens mira amb els ulls molt oberts.

L'arròs esta deliciós.

(La foto és d'una altre vegada)


Quan acabem de sopar anem a buscar el Panda, però NO HI ÉS! No veiem cap triangle, no sabem si se l'ha endut la grua o l'han robat. Estava en una zona de motos...

Anem a una comiseria i ens diuen que se'l han endut.

Llavors anem caminant fins a un bar que es diu MONASTERIO, on a baix hi ha una jam session. Improvitzen jazz en directe i ho fan molt bé. El guitarrista s'emociona molt i et transmet l'emoció. El baix sembla el Seymour de Ghost World. El bateria sembla el germa petit de la Brenda (el Billy) de A dos metros bajo tierra. Després deixen que la gent s'hi apunti, i la gent que s'hi apunta també en sap bastant; però al cap d'una estona marxem.

.

dimecres, 14 de gener del 2009

Tomtom

.
M'he acostumat a canviar d'activitat cada cinc minuts. I de llengua. I de llibre.

Aquest matí m'he despertat inusualment d'hora. Tan d'hora, que he pensat que encara podia dormir una eternitat. Fins que de cop era l'hora exageradament exacte a la que m'havia de llevar per agafar el tren cap a Tarragona a l'últim minut.

M'he llevat i fet el ritual de cada dia, amb el mateix caos i la mateixa persimònia.

Al minut de marxar, m'he creuat amb el pot de maquillatge. M'he mirat al mirall, i he mirat això d'aqui, això una mica vermell.

Això amb un moment ho arreglo. Però el maquillatge era massa fosc aixi que al final (resumint) he perdut un munt de temps. I quan arrivo al metro, miro el rellotge de l'estació i veig que no arrivo al tren (a l'exèmen) ni de conya.


Aixi que truco a la meva mare i me la camelo, i amb la seva eterna bona fe em diu que m'acompanya a Tarragona, que total, fa núvol i no podra fer fotos.

Aixi que ens en anem cap a Tarragona amb el GPS nou, que de marca es diu Tomtom (i fem bromes amb el nom, i li diem el Tontom), i el GPS no s'entera del camí perquè esta mal configurat o algo, i ens porta a fer un tomb-tomb.

I pensem que no arrivem i ella s'enfada amb el Tomtom i diu vaya merda de trasto i jo li dic: tranquila si no arrivem no passa res, ja aniré a segona convocatòria i ella: Com que em dic Lourdes que arrivem (pitjant l'accelerador). i jo: bueno, però tampoc cal que t'hi deixis els punts, eh - i ella: que et dic que arrivem (amb les dues mans al volant i la mirada fixa en un punt llunyà de l'autopista).

I res, que hem arrivat.

(Ara caldà veure quantes multes arriven...)
.

dilluns, 12 de gener del 2009

Com vols que t'ho digui?

.

Quan tenia set, vaig agafar la motxila del Pato Donald i vaig agafar un tren cap a França. Vaig comprar el bitllet amb els meus estàlvis. És increible que el tio me'l vengués. Els hi vaig dir als meus pares que anava a passar el cap de setmana a casa una amiga; i vaig anar a visitar Paris. Vaig arrivar-hi al matí, i al mateix vespre vaig agafar l'últim tren de tornada i vaig dormir al tren un altre cop. Al matí seguent els hi vaig dir al meus pares que ja haviem tornat; que el poble era molt maco.




Aquesta tarda he estat llegint tres llibres a la vegada. O sigui, per torns. Estic inquieta, impacient; i quan m'impaciento massa no puc seguir fent el mateix. Llavors avui canviava de llibre. Era quite surrealista.

Després he llogat Chinatown del Roman Polansky.

Es graciós la manera com influeix sobre les persones el lloc on s'han criat, amb quines persones... I ho dic per un dels tres llibres (Sushi para principiantes), per la entrevista amb el Polansky als extres del dvd (YES I DO WATCH THEM) i per mi mateixa. Crec que l'entorn on m'he criat es relativament poc convencional.

Recordo una vegada que una nena de la meva classe va dir: "Mi madre es la tipica señora que blablabla" i a mi em va sorprendre molt. "Mi madre no es la tipica señora que nada" - vaig pensar. Ara veig que és una frase molt normal. Molt tipica. O potser la faig servir des d'aquell dia. (Però no per parlar de ma mare). (De petita odiava que la gent digués ma en lloc de la meva).


Hum...