Ahir vaig anar a passejar. Estava molt tranquil·la i vaig caminar per la rambla fins al mirador del mar. És un lloc tan bonic, a una punta de la ciutat: sembla increïble que estigui allà, de cop, aquell espectacle natural, tan calmat i agresivament bonic a la vegada. Veus el mar immens a davant teu, uns vint o trenta metres més avall.
Devien ser les vuit, ja era fosc. Em vaig acostar a la barana i vaig mirar les llums del port que feien pampallugues i es reflectien a l’aigua. No feia fred, només un vent suau.
- Si tenés algún problema, lo hablamos... No irás a saltar. – va dir un noi.
- No no, para nada… - vaig riure.
El vaig imaginar imaginant-se un drama per mi, una desgràcia enorme i un atac de bogeria passional adolescent. Com si fossim al Titànic o en alguna altre pel·licula. És igual, si m'ho deia per parlar amb mi.
Tenia raó. No aniria a saltar. Només que, no havia deixat de sentir l’impuls, ni un segon, des que havia arrivat. No pas per cap problema, només per la senzillesa de la operació. Un pas i fffffffffff... el buit. I ja esta. El final. Tan fàcil...
