Avui m’he parat. A l’habitació de la residència, la buidor m’absorbia. Tot estava tan quiet, tan eternament quiet. I jo començava a sentir aquella angoixa… Pensava, què faig? Escric? Ballo? Llegeixo? Dibuixo? No. No. No. L’habitació s’encongia a poc a poc.
Ha començat a sonar una musica alegre i trista. Era perfecte. He segut a terra, com una nena petita. Recolzada al llit, amb les mans al genolls, he observat l’espai. Els objectes de l’habitació semblaven edificis gegants, imponents. La música era dolça i jo ja no tenia cap necessitat. L’ansietat s’ha fos.
Ara, l’habitació és bonica. Les fotos retallades dels diaris, abans col·locades en línees crispades i tenses, ara serpentegen suaument per les parets, formant dibuixos. La planta nova em recorda l’arbre de la saviesa, l’arbre prohibit del paradís. Les boletes vermelles i verinoses són les pomes del pecat que no podré menjar.
Asseguda al terra, mirant a munt, en aquella harmonia momentània, m’he adonat que feia massa que no parava. En una cursa absurda sense meta, un animal esverat que també corria al mig de l’estampida, ha segut al terra polsegós i ha mirat al cel. No ha passat res, era només un moment de intimitat amb l’essència.
