dotze hores

es va despertar i no tenia ressaca

no recordava el somni però se sentia alleujada i de bon humor. entrava llum taronja per la persiana

va treure el braç del llit per acariciar el terra amb el dors de la mà i va xocar contra un objecte. el va aixecar fins als ulls, marcava les dinou quaranta-cinc

es va quedar mirant el despertador amb cara de sorpresa i va aixecar-se de cop per obrir els porticons. el sol s'estava ponent

Nostalgia

La fiesta ha terminado. Llevo una pinza de tender en el pelo, mi abuelo nos acompaña al ascensor para abrirnos la puerta de abajo. Ya esta cerrada, a esa hora, con las dos vueltas de la norma. La calle esta desierta y silenciosa, y al dar un paso fuera, huelo y me trepan raíces, de nostalgia, con tristeza, por pulmones de maleza.

Vuelven horas de aburrimiento empalagoso, de niña mía y también suya. El parquet de un cuarto de amargo dulce, al amarillo pastel. Vivo castillos de lego y bautizo muñecos hermanos. En el asiento de atrás del coche, apestava a gasolina.

Fue por la humedad fría y el olor de lluvia seca. Nuestros pasos resuenan la calle. Le doy la mano a mi madre y miro al suelo, gris y negro, alcantarilla y espejo roto y mi pie pequeño y mi pie grande y sus hermanos gemelos

Libertad

No te entendía cuando me decías que yo era libre, pero realmente libre. Te equivocabas: no era libre. Yo era una explosión. Luego mi libertad no fue espontánea: a principio fue racional. Cuando supe que era libre, tenia que dar pasos mentales: el deber me dicta esto, mi obstinación lo otro, soy libre de no obedecer, y de obedecerme. Pero siempre necesitaba una justificación.

Necesitaba encontrar una excusa, verdadera o falsa, para explicar lo que yo quería, para disculpar mi libertad. Ya se que ya sabes que hablo en pasado y es un eufemismo: es orgullo confesado. Ya se que esta culpa es un mancha en la raíz de mi voluntad, pero hoy no puedo quitarla. Yo mataré mi orgullo, solo en nombre de la verdad: me lo comeré, sazonado con patatas de razón.

Porque quiero.

La oferta

L’home, savi i viscut, es mirava el noi, encuriosit. Era tan jove, tan tendre, tan pur, encara. I ell ja era gran, rondava els quaranta, tenia família i feina i veia el seu camí, des del present fins al final.

.

.

El noi mirava l’home, admirat, perdut, enamorat. Aquell home, aquell pare, aquell animal gran que emanava alguna cosa misteriosa, irresistible, el rendia.

L’home, l’home del noi, pensava en la sort que hauria tingut, si li haguessin agradat les persones del seu mateix sexe, amb aquell cos jove i enèrgic amb aquell foc a la mirada, aquell rosset d’ulls clars, llest, divertit, inquiet i definitivament bell.

La vida

Em desequilibro i m’agafo al sostre per no caure. No és una metàfora. Respiro fondo i el terra es mou tres metres més avall. La taula i la cadira m’esperen la nuca perquè deixi d’embrutar la paret amb aquarel·les. Paris Combo em contorneja la sang per les venes. Amb una mà faig pressió al sostre i amb l’altre aguanto la capsa d’aquarel·les infantils. És divertit i perillós. Un motlle per a fer galetes en forma de petxina s’aguanta en equilibri damunt de la paleta, ple d’aigua tèrbola. L’escala de pintor es mou a sota i jo trontollo.

Deixo el sostre, m’agafo el pinzell de la boca, el mullo a dins la petxina, acarono la pastilla vermella i dibuixo a la paret. Em concentro amb el que faig, m’oblido de l’escala i de l’alçada i de tot. Sóc el dibuix que s’expandeix com si tingués vida pròpia. Un altre cop m'en vaig uns mil·límetres. Un gest ràpid. El pinzell a la boca, la mà al sostre.

És evident, és una metàfora: és la vida.

Vacío

.

Tu habitación olía otra vez a cerrado, y ese día las paredes blancas me parecían altísimas. Te contaba lo que me había ocurrido un tiempo atrás, aún presente. Iba y volvía en el tiempo, estructurando mi historia según la importancia que tenia cada escena en mi memoria. De vez en cuando me paraba para que dijeras algo. Te lo contaba todo, incluso eso, y me ardía la cabeza mientras me arrancaba las verdades de las entrañas con tenazas de sinceridad. Eran verdades demasiado crudas para que yo las pudiera digerir ni vomitar.

Me reflejaba en tu mirada, y era un niña cualquiera contando lo de siempre. Mi historia era anecdótica al lado de la tuya, que era monumental y ocupaba toda la habitación, aunque fuera la misma que la mía. Hablaba y a media frase dejaba un silencio, como diciéndote que me daba cuenta. No hacia falta seguir con aquel teatro, era absurdo que te estuviera contando todo eso, a ti, allí, a las siete de la mañana.

Me mirabas vagamente, como si no me distinguieras de la pared de tu cuarto, aún con algo de droga en la sangre. Cerrabas los ojos y asentías, como quien ya sabe de lo que le hablan. De vez en cuando ladeabas la cabeza hacia tu portátil para entrar en algún fotolog, y yo me quedaba hablando en el vacío.

Entreacte

Ens havíem quedat sols. Ens coneixiem poc. La carpa bruta i buida encara feia olor de la multitud que l’havia ocupat feia unes hores. La llum blanca dels fluorescents i la musica llunyana dels concerts destil·laven una tristesa estranya. Ell seia a terra amb les cames creuades i jo estava dreta i parlava de qualsevol cosa.

- Nunca me había fijado en eso. – va dir.

Em mirava als ulls i en silenci em demanava un petó.

Casi sense adonar-me’n, em vaig ajupir, vam acostar els caps i ens vam fer un petó, llarg i tendre, casi dolorós. Ens vam mirar els ulls durant una estona, en silenci. Sabíem alguna cosa que no podia ser dita. Havia passat allò, allà, en aquell moment. Havíem deixat que passés i només era allò. La nostra intuïció romàntica estenia les seves arrels per sota les paraules lleugeres i ens havia concedit aquest entreacte de llibertat. Ens vam aixecar sense dir res i vam tornar on eren els altres.

Ganivet

M’explica el que m’ha dit moltes vegades. L’escolto, impacient. És més gran que jo. Estúpida i prepotent, li començo a explicar de què em penso que va la vida, com si fos una operació senzilla. M’escolta, silenciosa, recolzada a la paret de la cuina, em mira fixament. Jo parlo i parlo i m’escolto i penso que no sabia que sabés aquelles coses.

Comença a dir alguna cosa, tímida. L’escolto un moment i la tallo, i segueixo parlant, com si tot fos evident, com si ella fos tonta i jo ho sabés tot. Al final se m’acaba el discurs absurd que em ressona a dintre cap, inútil i descarat, i ella fa una cara estranya.

- Que et passa alguna cosa?

- No. – menteix.

Ara ella plora i jo em dessagno, perquè el silenci s’ha glaçat se m’ha clavat a dintre la boca.

Pausa

Avui m’he parat. A l’habitació de la residència, la buidor m’absorbia. Tot estava tan quiet, tan eternament quiet. I jo començava a sentir aquella angoixa… Pensava, què faig? Escric? Ballo? Llegeixo? Dibuixo? No. No. No. L’habitació s’encongia a poc a poc.

Ha començat a sonar una musica alegre i trista. Era perfecte. He segut a terra, com una nena petita. Recolzada al llit, amb les mans al genolls, he observat l’espai. Els objectes de l’habitació semblaven edificis gegants, imponents. La música era dolça i jo ja no tenia cap necessitat. L’ansietat s’ha fos.

Ara, l’habitació és bonica. Les fotos retallades dels diaris, abans col·locades en línees crispades i tenses, ara serpentegen suaument per les parets, formant dibuixos. La planta nova em recorda l’arbre de la saviesa, l’arbre prohibit del paradís. Les boletes vermelles i verinoses són les pomes del pecat que no podré menjar.

Asseguda al terra, mirant a munt, en aquella harmonia momentània, m’he adonat que feia massa que no parava. En una cursa absurda sense meta, un animal esverat que també corria al mig de l’estampida, ha segut al terra polsegós i ha mirat al cel. No ha passat res, era només un moment de intimitat amb l’essència.

fffffffffffffffffff

Ahir vaig anar a passejar. Estava molt tranquil·la i vaig caminar per la rambla fins al mirador del mar. És un lloc tan bonic, a una punta de la ciutat: sembla increïble que estigui allà, de cop, aquell espectacle natural, tan calmat i agresivament bonic a la vegada. Veus el mar immens a davant teu, uns vint o trenta metres més avall.

Devien ser les vuit, ja era fosc. Em vaig acostar a la barana i vaig mirar les llums del port que feien pampallugues i es reflectien a l’aigua. No feia fred, només un vent suau.

- Si tenés algún problema, lo hablamos... No irás a saltar. – va dir un noi.
- No no, para nada… - vaig riure.

El vaig imaginar imaginant-se un drama per mi, una desgràcia enorme i un atac de bogeria passional adolescent. Com si fossim al Titànic o en alguna altre pel·licula. És igual, si m'ho deia per parlar amb mi.

Tenia raó. No aniria a saltar. Només que, no havia deixat de sentir l’impuls, ni un segon, des que havia arrivat. No pas per cap problema, només per la senzillesa de la operació. Un pas i fffffffffff... el buit. I ja esta. El final. Tan fàcil...