alliberament

Era un somni estrany i llarg, un món.

Ens segrestaven, crec que era a mi, a la A. i a la C. Però no de manera normal, sinó en una mena de fortalesa. A dintre també passaven coses, que no recordo...

Havíem aconseguit sortir de la fortalesa, per un ascensor, i jo tenia una pistola, i trobava un grup de nois desanimats, abatuts, i els hi deia com si fos una broma, però seriosament, queréis suicidaros? (en aquell moment tenia sentit, crec, perquè per algun motiu era un turment terrible ser allà) Porque tengo una pistola. I em deien: si. I jo amb por pel que havia dit i amb parsimònia i nervis començava a posar les bales al carregador, i me’n queia una a baix (estàvem damunt d’una mena de plataforma de fusta, en una mena de finestra de roca natural entre dos espais oberts amb un llac a cada banda).

I els hi deia que, abans de donar-los la pistola, els havia de dir… que jo a vagades m’ho havia passat malament, però que després no m’havia penedit d’haver viscut… primer deia el que podia, no trobava les paraules adequades i sonava una mica ridícul i poc convincent, però en un instant els nois ja estaven convençuts, així que jo llençava les bales a l’aigua, molt més tranquil·la, i decidia què agafava de la bossa. Tenia la meva bossa de triangles blancs i negres i a dintre hi havia la vermella de casa Àsia, i agafava només aquesta petita perquè hauria de nedar.

Així que saltava a l’aigua del llac i veia una mica més lluny la A. i la C. nedant, esperant-me, i el llac era d’aigua marron però era pràcticament bonic comparat amb el infern de on veníem, era un lloc molt especial, rodejat de cases una mica com al interior l’illa de l’eixample com la de casa meva però molt més gran i ample i irregular, veia la línea d’edificis molt lluny i baixets, i hi havia llocs fondos i llocs on es feia peu, i hi havia alguns personatges per l’aigua, personatges estranys que algun ens mirava…Estava ennuvolat però hi havia una llum clara. Travessàvem el llac en diagonal.

A l’altre punta pujàvem per una rampa de ciment i passàvem per sota uns edificis, i començàvem a enfilar un carrer estret però clar, arrossegant coses, i les tres dúiem diferent tipus de samarretes o camises blanques i escotades, i hi havia gent al cantó veient-nos passar amb admiració, i jo deia: que bíblica l’escena, no? I elles reien i deien que si.