dimecres, 18 de juny del 2014

res en particular


atrapada

embolicada de mentides
de maneres de veure-ho
d'errors irreparables
em remoc inconforme
entre fils invisibles
atrapada

l'error s'amaga
entre enganys inflingits
per mi mateixa a mi mateixa
en la tempesta nocturna
del nàufrag sense brújola
atrapada

en l'excés de llibertat
buscant la llum per seguirla
remo recte sense esma
de la lluna en trec la força
la bellesa em fa viure
atrapada


dissabte, 16 de gener del 2010

por la red

hundo
los dedos
en la calida masa
de mis recuerdos que
con viscosa suavidad
me dejan encontrar
palabras perdidas
en la imposiblilidad
de atrapar
el tiempo fundido
por la miseria
del olvido

dimecres, 6 de gener del 2010

001


(tot el que vaig fer malament devia ser culpa de la por.
em sap greu haver-ho fet malament.
m'agradaria haver sigut més clarivident.
hi ha hagut un riu de mentides que encara em
regalima pel cos. em sap greu haver caigut a l'aigua.
sento no haver après encara a volar.
si hagués ajuntat avans el puzzle que ara veig;
no m'hauria ofegat tan, ni res hagués sigut tan intens.
tens raó, encara no he après del silenci. són gotes d'aigua al sol.
existeixo com un nen que té fred quan surt de la piscina.
ara hi vaig. )

divendres, 3 de juliol del 2009

El món real

Humans que neixen lliures i es tornen esclaus dels altres i de si mateixos; d'allò en què s'han convertit, de les mentides que han assumit. A poc a poc i sense adonarse'n.

Com hi podem veure a través de les mentides?

A través de les mentides que crea cada cultura, cada societat, cada grup. Viatjar ajuda a despertar; però ara que el món s'únifica, tot serà un sol somni: cada vegada més dificil de sortir-ne per veure'l i entendre'l. Com podem entendre'l si sempre som a dintre?

Veure més enllà, més ample i més profund. Però com?

dilluns, 29 de juny del 2009

Qui obre els ulls.

Estant desperta de dia, em desperto com si fos al mig de la nit, d'un somni estrany, i no sé si és l'hora o encara estic somiant, i no puc sortir del somni.

divendres, 19 de juny del 2009

Blau fosc


Els fracassos són mort petites, de les que tornem a néixer més forts que abans.

Però que cada vol sigui més llarg que l'anterior, el que aprenem -o oblidem- de mort a mort, això és cosa de cada un. I la voluntat, d'on surt?

Perquè si la voluntat és com el color del ulls, no hi ha voluntat.

Simplement existeix com el blau.

Blau fosc, blau clar, blau cel, blau de dia, negre de nit.

dijous, 14 de maig del 2009

Estructures


Em mira i em diu:

- És una qüestió d'estructures. És d'aquelles coses que no cal saber-les. Simplement hi son. Mira aquell; veus com parla? Mira com agafa el colze del altre. El més important per aquest, potser és la política. Ser líder, per exemple. La seva estructura de vida té això a dalt. Mira aquell altre, com riu i gesticula. A dalt de la seva estructura potser hi ha la sociabilitat. I mira la noia d'allà. Veus com va vestida? Potser el més important per ella és l'aspecte. L'aspecte diu coses del interior, a vegades, i del entorn, sempre. I té a veure amb el poder i la sociabilitat. Però no deixa de ser la superficie, es clar... Per aquell potser es la música, i pel d'allà, la família. Aquella potser té alguna obsesió estúpida, i allò esta a dalt de la seva piràmide... I mira, veus aquell d'allà? El que mira el terra, i a dreta i esquerra. Aquell potser no té estructura, i la necessita. De vegades passa, i no és gens agradable. Proablament la trobara, algun dia. Esperem-ho, pel seu bé...

Silenci.

- Tu què hi tens, a dalt de l'estructura?
- Res.
- Però no estas sempre nerviós...
- Jo... sóc diferent.

divendres, 1 de maig del 2009

Miles away

Hacia tiempo que no venia a verte, pero no has cambiado nada. Veras que ahora soy muy diferente. Perdona mis palabras, ahora mismo no se hablar de otra manera. Soy presa de esta personalidad transitoria. A veces ocurre. He cambiado hasta tal punto, que no me reconozco; y se que cierta yo del pasado renegaria de este yo presente. Confio en que te olvidaras de mi, como confio en que te acordaras siempre. Parece contradictorio, pero es asi.

No quisiera que te fijaras demasiado; pues no estoy tan segura. Puede que cambie de idea, puede que luego me largue. Pero tampoco quiero que te vayas tu antes que yo; porque me quedaré yo aqui y estaré mal. Aunque no me importaria.

Son tantas estas pequeñeces que enturbian nuestra existencia si no somos capazes de navegarlas. Son tantos los niveles de las personas. Porque ahora que ella ha recuperado el gesto y la mirada, ahora se encuentra afincada en la estructura de un castillo que no existe. Es una estructura amplia, que resiste a los grandes golpes; pero tormenta de arena cotidiana aún la azota a menudo.

Pienso que comprendes lo que digo, que lo pones en tus propias palabras y me miras con ternura; como a un niño pequeño que llora desolado por una minucia. Pero lo gracioso es que, lo que ocurre, no es nada; y el suceso, es el paisage en si. La existencia en si misma es el nudo de esta historia, y nuestros ojos, al contemplarla en prespectiva, se ensanchan fascinados. O algunas veces, como el ratón que mira la serpiente a los ojos.

Vemos este nudo ridicuamente inmenso desde nuestra microscópica prespectiva; y los esferzos se concentran primero en comprenderlo, luego en desenredarlo, y finalmente y para siempre, en evitar que los nuedos inevitables nos vuelvan a pillar el cuello de nuestra vida, y caigámos, muertos por asfixia.

dijous, 9 d’abril del 2009

Idees a l'atzar.

No penso dir que es bonic, ni que es bo, perquè se suposi que és bonic, o bo.

I la confrontació entre sciència i art cada vegada em resulta més evident, en la manera d'enfocar la vida. I per tant, en la manera de viure-la.
Tot i els camins comuns.

Oredenar la natura, ordenar l'home.
Seguir la natura, seguir l'home.

Però les dues coses són tan humanes!

divendres, 3 d’abril del 2009

Tornes a caure.


Diu la mare que sóc anàrquica i que sempre ho he sigut. Diu que no feia cas de res, que anava on volia. Sense fer drames, acabava sortint-me amb la meva.

I justament ahir pensava en un amic, que em recorda a mi mateixa. Desorganitzat i desbordat per la rigidesa de les institucións que ens envolten, per les dates límit i els plaços d'entrega. Les hores de llum i els horaris del tren.

I es justament això el que el salva i el fa diferent. Flota en un univers diferent, paral·lel, més suau, en contacte amb una temporalitat més fluïda, més propera a l'ànima, i no al rellotge.

Que sóc anàrquica. I em dono cops contra la pared per organitzar-me, per regular el temps que passa i em xiula a les orelles, em poso a correr per aconseguir un instant i poder fer el gest pensat.

I no vull oblidar l'altre temps; perquè és de la convinació d'aquests dos móns (i en tinc una convicció irracionalment absoluta) d'on surten les coses que jo vull.

Em miro els genolls i evaluo els danys. Intento arrivar-hi amb la llengua.

dijous, 19 de març del 2009

Cucut.

.

Se carga, se vacia.
Un pendulo vacio.
Huesos sin carne.
Ni carne ni huesos.
Vacio.
Lleno, vacio.
Voy, vengo, voy.

En un extremo, el pendulo se detiene por un instante, y teme quedarse ahi para siempre.

Desde ese extremo, al que ha llegado deteniendose progressivamente, tiene prespectiva,

tiene vertigo, lo ve todo, en el tiempo y en el espacio.

Y me muero lentamente porque estoy quieta ahi,
y olvido, que volveré, pero aun queda toda la ida.

Y no recuerdo como era, pero temo la velocidad que se avecina.

Y admiro la fuerza ajena,
y la busco por las piedras.

Porque una vez has empezado, a volverte imbécil,
tendra que pasar mucho tiempo,
un tiempo aun,
para volver a saber de que coño estoy hablando.



me rindo un rato.

dimecres, 4 de març del 2009

Falaise


Quan intenta parlar de si mateixa la criatura humana es deté devant d'un precipici imaginari, presa d'un vertigen psicològic, i la caiguda ja no és lliure: en la caiguda la retenen mil mans que li impedeixen seguir la trajectòria inevitable.

Les mans venen de fora i de ella mateixa, i per abstreure-se'n només pot fer veure que no les veu i que no hi són.

L'altre precipici, penyasegat, falaise, és el de les eines: és tot allò que està a l'abast de la mà i que ya només depèn del teu gest, ni tans sols d'una acció llegendària. (Molt lluny del tità derrotat aixecant-se entre les seves cendres, expolsant-se la pols de la derrota de sobre les espatlles com en una odisea.)

Tens una pistola al cap, i diu: "És ara, demà moriràs."



(I mai seras tan jove com avui.)

.

dimecres, 25 de febrer del 2009

La Rivière


Je ne sais plus. Je suis petite, toute petite comme une miette, je vais disparaître bien tôt. Je me crois loin de la grande rivière, puis je ne suis qu'une goutte qui saute au milieu de la cascade. Je pense que tout va bien, je sent le present et la fraicheur de cet instant, d'être suspendue dans l'air, puis je tombe dans le vide et je plonge jusqu'au fond. Et dans la rivière je pense, je planifie, je guette le futur et j'essaye de me projeter contre certaine roche, pour sauter à nouveau, pour me liberer.

La rivière est grande et genéreuse, mais les chemins pour se sauver sont peu nombreux, changeants et tortueux...

dimarts, 3 de febrer del 2009

xxx

Quan les coses van bé no escric tan. Penso menys en abstracte i més en contret.

Bon dia, món.
Adeu, minut que s'acaba.
Sayonara, que vol dir: adeu per sempre.
Al minut passat.

xxx

divendres, 23 de gener del 2009

S'enfonsa

.
No entenc perquè a vegades la vida s'enfonsa. Estas tranquil, massa tranquil, i mires l'habitació i els gerseis s'han anat acomulant a sobre el puf, i la pantalla de la tele torna a estar plena de pols. Em piquen els ulls. Llavors endreço l'habitació, netejo, i intento convertir-ho en una metàfora.

Estic de vacances i el ritme en que avancen les coses que vull fer ha minvat. Pujo a sobre la taula i em faig creure que aixi tinc més prespectiva.

He acabat Sushi para principiantes. Finalment esta... Bé. Normal. Es tendre, simple, divertida. Facil. És facil. Però no diré que esta malament només perquè sigui un best seller. Vull ser sincera. Em sembla l'única manera, des de sempre, però si no s'esta molt atent, un acaba adoptant l'opinió generalitzada en l'ambient on es mou. Els best-sellers son dolents i les pelis comercials també. Ya, clar. Tots? TAN, dolents, tots?

Fa dies que no quedo amb ningú. La convivenncia amb mi mateixa es torna complicada, millora i empitjora a la vegada; però és l'única manera d'evolucionar, en la soledat. Es com posar-se a un mateix entre l'espasa i la pared: "Ara ja no tens cap excusa, perquè no fas el que vols?"


Perquè no?

dimecres, 21 de gener del 2009

Cada dia abro menos el portal de mi casa.

El gesto se vuelve cada vez mas rapido, mas preciso y mas harmonico. Empiezo a sacar las llaves a la distancia justa. Sin alterar el paso, estan en mi mano un metro antes de alcanzar la cerradura. Ahi elijo la llave, y el gesto de introducirla y girarla se funden en uno mietras impulso la puerta con el antebrazo.

Este impulso cada dia es mas leve, y mientras me deslizo a toda prisa, desencajo suavemente la llave de la puerta que ya vuelve por su propio impulso, y salvo la mano de milagro.

Hoy he tenido que maniobrar tan rapido que creia que me quedaria atascada, un pie, al menos; pero no. Otras vezes me ha ocurrido. He esquivado la puerta, que dicho a mis espaldas: "Crrumb" - y se ha callado, imperterrita frente a mi hazaña.

dissabte, 17 de gener del 2009

A sota la panxa del gat.


.
Sortim del Caixa Fòrum i anem cap al Panda. Hi havia un video amb baldufes negres que era molt impresionant. M'ha impressionat més que els Uffizi.

Ens fixem en el llum de l'entrada del museu, que canvia de color, i en una mena de "sala d'aigua" que hi ha.

Anem per uns carrers solitàris per on no haviem estat mai, ni la Marta ni el Marc ni jo. Pujem els quatre al Panda i el Rafa posa un caset i sona un tango. Va perfecte, en aquell moment. Passem per carrers de per allà Montjuïc, des d'on es veu Barcelona. És de nit.

Anem al Raval. Aparquem i anem a fer una cervesa al bar de la finestra.

Després comprem arròs en un indi, per emportar, i anem a seure a sota el gat. Avans posem unes estovalles de quadres blancs i vermells que ha portat el Rafa, i sopem, a sota la panxa del gat.

Passa un nen petit de la ma de la seva mare i ens mira amb els ulls molt oberts.

L'arròs esta deliciós.

(La foto és d'una altre vegada)


Quan acabem de sopar anem a buscar el Panda, però NO HI ÉS! No veiem cap triangle, no sabem si se l'ha endut la grua o l'han robat. Estava en una zona de motos...

Anem a una comiseria i ens diuen que se'l han endut.

Llavors anem caminant fins a un bar que es diu MONASTERIO, on a baix hi ha una jam session. Improvitzen jazz en directe i ho fan molt bé. El guitarrista s'emociona molt i et transmet l'emoció. El baix sembla el Seymour de Ghost World. El bateria sembla el germa petit de la Brenda (el Billy) de A dos metros bajo tierra. Després deixen que la gent s'hi apunti, i la gent que s'hi apunta també en sap bastant; però al cap d'una estona marxem.

.

dimecres, 14 de gener del 2009

Tomtom

.
M'he acostumat a canviar d'activitat cada cinc minuts. I de llengua. I de llibre.

Aquest matí m'he despertat inusualment d'hora. Tan d'hora, que he pensat que encara podia dormir una eternitat. Fins que de cop era l'hora exageradament exacte a la que m'havia de llevar per agafar el tren cap a Tarragona a l'últim minut.

M'he llevat i fet el ritual de cada dia, amb el mateix caos i la mateixa persimònia.

Al minut de marxar, m'he creuat amb el pot de maquillatge. M'he mirat al mirall, i he mirat això d'aqui, això una mica vermell.

Això amb un moment ho arreglo. Però el maquillatge era massa fosc aixi que al final (resumint) he perdut un munt de temps. I quan arrivo al metro, miro el rellotge de l'estació i veig que no arrivo al tren (a l'exèmen) ni de conya.


Aixi que truco a la meva mare i me la camelo, i amb la seva eterna bona fe em diu que m'acompanya a Tarragona, que total, fa núvol i no podra fer fotos.

Aixi que ens en anem cap a Tarragona amb el GPS nou, que de marca es diu Tomtom (i fem bromes amb el nom, i li diem el Tontom), i el GPS no s'entera del camí perquè esta mal configurat o algo, i ens porta a fer un tomb-tomb.

I pensem que no arrivem i ella s'enfada amb el Tomtom i diu vaya merda de trasto i jo li dic: tranquila si no arrivem no passa res, ja aniré a segona convocatòria i ella: Com que em dic Lourdes que arrivem (pitjant l'accelerador). i jo: bueno, però tampoc cal que t'hi deixis els punts, eh - i ella: que et dic que arrivem (amb les dues mans al volant i la mirada fixa en un punt llunyà de l'autopista).

I res, que hem arrivat.

(Ara caldà veure quantes multes arriven...)
.

dilluns, 12 de gener del 2009

Com vols que t'ho digui?

.

Quan tenia set, vaig agafar la motxila del Pato Donald i vaig agafar un tren cap a França. Vaig comprar el bitllet amb els meus estàlvis. És increible que el tio me'l vengués. Els hi vaig dir als meus pares que anava a passar el cap de setmana a casa una amiga; i vaig anar a visitar Paris. Vaig arrivar-hi al matí, i al mateix vespre vaig agafar l'últim tren de tornada i vaig dormir al tren un altre cop. Al matí seguent els hi vaig dir al meus pares que ja haviem tornat; que el poble era molt maco.




Aquesta tarda he estat llegint tres llibres a la vegada. O sigui, per torns. Estic inquieta, impacient; i quan m'impaciento massa no puc seguir fent el mateix. Llavors avui canviava de llibre. Era quite surrealista.

Després he llogat Chinatown del Roman Polansky.

Es graciós la manera com influeix sobre les persones el lloc on s'han criat, amb quines persones... I ho dic per un dels tres llibres (Sushi para principiantes), per la entrevista amb el Polansky als extres del dvd (YES I DO WATCH THEM) i per mi mateixa. Crec que l'entorn on m'he criat es relativament poc convencional.

Recordo una vegada que una nena de la meva classe va dir: "Mi madre es la tipica señora que blablabla" i a mi em va sorprendre molt. "Mi madre no es la tipica señora que nada" - vaig pensar. Ara veig que és una frase molt normal. Molt tipica. O potser la faig servir des d'aquell dia. (Però no per parlar de ma mare). (De petita odiava que la gent digués ma en lloc de la meva).


Hum...


diumenge, 11 de gener del 2009

Casolana i hamburgesa.

.

J'ai fait quoi, aujourd'hui?


Després de buscar al google como despertarse por la mañana; trobar pagines conspiracionistes, concells d'aficionats i d'astròlegs, el més interessant, deia:

Dormim cicles de 90 minuts: programa el despertador per què soni entre dos cicles.

Ha funcionat!

M'he llevat a una hora raonable (per mi). He acabat el treball de teories avans de les sis! Un record. Sempre l'acabo després de les 12 de la nit.

He estat muntant el video de El reflex. És un video que faig per divertir-me. Es una bojeria, mai més rodaré sense planning. Ara admiro la gent que fa documentals.

Com treure deu minuts de tres cintes de 1h? A més la veu de fons que vaig gravar ja fa dies ja no m'agrada. Ni s'enten. I el text tampoc, ja no m'agrada. El tornaré a escriure. I a gravar.



Tinc ganes de un nou projecte, més fresc. Fresc com un husky a la nevera. Al final sempre acabo pensant que he volgut anar massa enllà. Però no ho afirmaré fins que no acabi això. Això, que requereix moltes més hores que les planejades.

Avui estic d'un bon humor incomprensible. Estic feliç i contenta, més que l'habitual. I he estat sola a casa tot el dia! Seran les hormones?

Si? Dons m'és igual. Tot va bé.

Bon vent!


People for peace

.

About 17:15, Marc was getting mad at the computer. The download of the video was too damn slow, and I was (with no succes) trying to finish my university work before going to the demonstration agaist Israelian attacs.

I left Marc at university's underground.

I didn't have with who to go to the demonstration, but going around by myself have never been a struggle for me.

It was strange to see groups of arabians screaming unknown words like we use to see in the tv, like people do in Palestine. And burning Israelian flags.



I wanted to show my rejection to israelian unfear violence, but i didn't wanted to take part in what it looks like (and maybe it wasn't) a show of (at least) a certain fanatism.

So I just walk aroud, half protester, half tourist; looking at everything and everybody like if I weren't all there. I missed my camera.

divendres, 9 de gener del 2009

Mario andando de cara la pared.

.

Pausa es un estado peligroso. Estado de duda. De pereza. Es cuando he de hacer un trabajo para Teorias de la Informació y hago de tó menos eso. Y el tiempo chirría y avanza a golpes, vuela, se detiene, fluye, para.

Es un problema interno. A solucionar. Como si no hubieran suficientes en el exterior. Pero un sentido de la responsabilidad se me ha metido dentro, muy a mi pesar, y me impide hacer entonces las cosas que me gustan. Las cosas sobre las que me avalanzaria, avida de puro curro.




Hay otro jugador en esta partida. Se llama rebeldia en el sentido estúpido de la palabra. Reveldia cegata, rebeldia refleja, tic nervioso, gen anti-obligaciones. Eh, que es algo muy molesto.

dijous, 8 de gener del 2009

Un dia com... ara.

.

Buscaré una excusa. Com les busco per no llevar-me. Una igual de bona, però per llevar-me: totes les hores que tindria si no mandrejés tan...

M'he llevat.


He estat llegint una novel·la, comprada ahir d'emergencia a l'estació de tren, gracies a la puntualitat made in RENFE. Es diu Sushi para principiantes. Es fa llegir.

Després he anat a estudiar. He llegit un text sobre tipografia.

Fa temps que em trobo coses sobre la tipografia, i em crida l'atenció. He estat fullejant un llibre sobre tipografia, a la llibreria. Era interessant. Quan acabi els dos llibres que tinc a mig (si no he canviat de idea) el compraré.

Quan l'he tancat m'he adonat d'un pensament que s'havia anat formant a poc a poc mentre estudiava. No se gaire com definir-lo: la calma, la concentració, la precisió, l'aplicació, el present. Tan recurrent; i sempre que hi torno sembla nou.


Al CCCB, al bar, projecten 44 videos en circuit tancat, d'un mateix videoartista.

No els he vist tots. Molts estan filmats a Barcelona. L'altre dia en vaig veure bastants, però avui hi havien un pelmazos que no paraven de fer comentaris estúpids i me'n he anat al cap de tres o 4 videos (i perquè el circuit de videos acababa de tornar on havia començat el dia anterior).


Day off.

dimecres, 7 de gener del 2009

La caiguda i el salt ( 3 / 3 )

.

El més estrany, es que tenia la intuïció que l’única manera de sortir d’aquest mal pas era abandonant tot el que havia aconseguit en els seus anys de benestar. Despendre’ls dels seus bens i dels seus sers estimats: no físicament, sinó deixant d’atribuir-los la importància que per a ella tenien fins llavors. A la vegada, pensava que si destruïa l’únic que li quedava, no li quedaria res en aquest món que li donés motius per viure. Ella no era res i al seu voltant no hi hauria ja res.


Es va resistir molt de temps a seguir aquesta intuïció. Quan ho va fer, però, va ser terrible. Van ser uns dies de dolor profund i d’incertesa, de dubte i foscor. Una negre nit que, vagament i en la llunyania, insinuava una llum i un camí que duien fins a alguna cosa menys efímera que la boja joventut.


dimarts, 6 de gener del 2009

La caiguda i el salt ( 2 / 3 )

.


No és que fos una avia, ni tan sols havia arribat a la vellesa, però aquella mitja edat l’embogia, li feia perdre el seny. L’asfixiava la sensació d’estupidesa, d’haver perdut el temps, de no haver sabut escoltar els savis consells de qui la rodejava, de sentir en les seves pròpies paraules allò que ja havia sentit tantes vegades abans.

Era un cercle viciós terrible d’on no sabia sortir, i com més s’enfonsava en el dubte més l’atrapava el pànic que se l’emportava pel camí de la incertesa i la por al temps. Era un remolí del que no sabia sortir. Com més lluitava per escapar-se’n més s’hi submergia, i repassava les imatges del seu passat de manera obsessiva per trobar el moment on s’havia produït l’error que l’havia dut fins on era, on havia començat en canvi de la glòria eterna cap al mes fosc dels inferns interiors.

I es que aquest era el seu cas: no es que la societat la repudiés, ni que hagués perdut tots els seus amics, ni que s’hagués arruïnat. Era simplement que la seva estabilitat mental s’havia desmuntat, ensorrat: arruïnat, si.

La caiguda i el salt ( 1 / 3 )

.






Era jove i plena de fúria creadora, tenia força intimidadora a la mirada i el gest particularment agressiu. No es pas que hagués fet cap gran obra, ni cap gran acció. Tot el seu poder residia en la seva arrogant joventut. La força potencial li donava un valor tan gran per caminar per la vida amb el cap alt que no pensava en que aquella força pogués flaquejar mai. Com si la joventut fos eterna, semblava que la seva força també ho havia de ser, el seu poder conquistador, la seva mirada seductora i el seu gest segur. Tenia el cap ple de idees embriagadores i buit de realitat.


El temps, impecable en el seu deure envellidor, li va donar - a poc a poc i amb traïdoria - tots els trets d’una persona gran. La dona, arrugada per la seva amargor, ofegada pels seus deliris de grandesa, no era capaç de veure-hi clar. No havia après a seure i respirar, ni a mirar lluny i fer el mort damunt del mar per no ofegar-se.


diumenge, 4 de gener del 2009

Projectar


Projecte ve del verb projectar. Com ara llençar un objecte. Una pilota. La llences tan lluny com pots i com vols, i finalment cau.

Llavors, si vols, la vas a recollir. En general cau més lluny del que semblava. I si vols la pots tornar a llençar. En la mateixa direcció o en una altre.

Quan projectes, llences una idea a través del temps. I a través del temps, la pots anar a recollir; o no. Pots llençar moltes idees i mai anar-les a recollir. O oblidar-te'n pel camí.

Si aconsegueixes recollir-ne una, i en projectes una altre en la mateixa direcció, llavors et mous en linea recte a través del temps.

Llavors te un sentit. Potser inclus te sentit.


És una idea.

dissabte, 3 de gener del 2009

xxx

A vegades el món s'enfonsa, un dia, en un moment. Sempre hi tens part de culpa. Perquè has oblidat lliçons que ja havies après i que mai acabaràs d'aprendre; o perquè t'has tornat a deixar vençer pels teus enemics de dintre.

I t'adones que ni tan sols parles bé, que ets essencialment estúpida, incapaç de pendre conciencia de la majoria de les coses, que el que pintes es tan poc que fa riure. que els castells a l'aire també són graciosos; però que tot és aire, basicament. agafes impuls i pujant la veu dius: encara!

i per dintre et poses les mans al cap i penses seré capaç? perquè avui puc, però cada dia al matí he oblidat qui era, he oblidat molt més del que volia haver oblidat; com si valgués la pena dormir per passar pàgina.

hi han molts dies que no voldria passar pàgina, que no voldria anar a dormir mai més, i llavors feinejo fins que es fa de dia, i em llevo tard i amb el cap espès, i no recordo qui sóc.

com una onada, em ve un record vague: hi havia una època en què m'aixecava del llit i sabia qui era; però no sé si he creat el record o va passar de veritat.
el discurs buit insulta l'oient

dimecres, 31 de desembre del 2008

a part.

Asseguda qual criatura a sobre el radiador, te fred. El cap recolzat a la pared, una cassola al foc, esperant l'aigua bullir. En un moment es torna un micròbi, una particula d'univers. Mira a través de la sala d'estar, minúscul espai infinit, i es pregunta si val la pena. Tot el que esta fent, la seva profunda convicció vital, vitalista. Es un moment, però el món s'ensorra, i sobretot, es pot ensorrar.
Ara es tan petita i esta tan sola, que si desaparegués, ella mateixa no percebria la diferència. La tapa de la cassola la desperta de cop i la fa tornar a la realitat.
Dema tornara a volar.
La conclusió,
és l'únic que té sentit
és el món que es construeix
a part.

dijous, 18 de desembre del 2008

Sabotage

Si que és graciós: aquesta pau.

Que m'he criat amb solitud, i, si que és graciós: que aquesta és el meu medi. Que és graciós: l'harmonia i la persimònia amb què em trec la jaqueta i la col·loco al respatller de la cadira.

Trec un full i tot es dispòsa harmoniosament damunt la taula rodona de marbre del bar. El full, el pílot, la capsa dels tovallons de paper (crec que és la primera vegada que escric la paraula "tovallons") el cendrer i el cafè -sol, com jo-.

Fa molt fred, a fora, però a dintre s'hi esta bé. El local és petit, acollidor, rústic. Les parets estan pintades de groc. Agafo la tassa de cafè amb la mà per aprofitar-ne l'escalfor. Trec a poc a poc la punta dels dits de la jaqueta per rodejar-la. Cada moviment, cada gest ínfim és precis i, en realitat, inmensament valuós, com una cerimònia.



Al tren, de tornada, llegeixo Le sabotage amoureux, i m'entusiasma. Encara que tingui tirria passatgera a la paraula entusiasmar i a la paraula tirria.

De fet, ho confesso: ho he tornat a fer. Com una niña chica he saltironejat pels carrers deserts de tarraco, d'aquesta alegria extranya que m'inunda a vegades, d'aquesta hilaritat més o menys injustificada. I quan m'he creuat amb gent, he parat, i m'ha fet com vergonya, i després m'ha fet vergonya haver parat. Això és perquè els idiotes son més lliures i més sabis, i m'esforço per ser cada dia una mica més idiota que el dia anterior.

Oui, un peu. Beaucoup.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Rabia


Aquest munt de projectes al cap i estic atrapada en un asquerós treball de la uni.

És un déjà-vu. Tinc la impressió que m'ha passat des de sempre, quedar-me atrapada entre les teranyines dels meus propis pensaments i en obligacions més o menys etèries, que, com un parany: em dessagnen a poc a poc, i buiden el rellotge de sorra que separa el temps viscut del temps que queda.

Si. Avui m'he despertat cursi, i la resaca ajuda. Però m'he cansat d'aquestes coses. De tenir els somnis alts i les mans enterrades. Trobaré la manera, perquè tinc la vida a la boca i la rabia al cos. I perquè vull, i perquè busco, i perquè si. I perquè ja fa massa temps; tan, que ni recordo quan va començar.

divendres, 12 de desembre del 2008

Acció


- Saps per on és? - diu la recpecionista.
- Si.
- Si?
- Si... Vaja, més o menys. Sóc la noia que va venir ahir...
- Ah, si, és veritat. Dons ja sapa per on és, oi?
- Si...
- Molt bé. Passa.
- Gràcies.


Nyiiiic.

- Vens pel càsting?
- Si.
- Mira, allà tens tres noies totes nervioses que també estan esperant.
- Ah, vale. "Gracies."

M'acosto a les tres noies.

- Hola. - els hi dic.
- Hola. - responen les tres.
- A tu et conec...! - diu una.
- Ostres, es veritat. Jo també et conec, -li dic- de... del rodatge de c'mon.
- Ah, si, és veritat. Et deies...?
- Carlota. I tu...?
- Zaida.
- Això. És veritat.

Ens fem dos petons. Entra la noia que porta el casting. Surt una noia i n'entra una altre. Quedem tres i seiem. Em concentro, intento no encomanar-me dels seus nervis. Parlem dels càstings, del text. Intento no desconcentrar-me gaire. Al final torna la noia del casting i entra la Zaida.

- Sembla la consulta d'un metge. - dic.
- És veritat. - diu l'altre. - Estic súpernerviosa, segur que em quedo en blanc.
- No home, no. Segur que no t'hi quedes.

Tornem a parlar de càstings i al final ens quedem callades. Entra ella a l'habitació on fan la prova i em quedo sola al rebedor. Tanco els ulls i m'imagino un lloc molt tranquil. Després deambulo per la sala i vocalitzo en silenci. Hi ha gent que entra i surt de tan en tant. Sento la veu de la noia que fa els càstings:

- No pateixis, passa molt sovint.
- Odio quedar-me en blanc. - li respon l'actriu.

Quan em veu, l'aspirant em fa un gest amb la cara, fent-me entendre que li ha anat fatal. S'en va i entro jo. La sala és petita, sembla un camerino. Els hi faig dos petons a dos dels que fan el càsting. A mig, em pregunto si calia i em començo a posar nerviosa. Em demanen que em presenti. Això no ho havia preperat. Improvitzo. Començo malament però vaig arrencant. Em van fent preguntes i jo responc mirant la la càmera. Riuen. Bé. Tremolo.

- Ara, si vols, ja pots dir el text que t'has preparat.
- Ara? - penso. - Amb lo tranquila que estava quan he entrat...

Ja no riuen. Jo segueixo el fil de les paraules que m'he après, com un contestador automàtic: brollen de la meva boca i intento acompanyar-les com puc, amb gestos i mirades.

Al final em diuen moltes gràcies i jo els hi dic a vosaltres. Quan surto la noia que m'acompanya em diu:

- Molt bé.
- Si? - li responc sorpresa, traint-me.


dimarts, 9 de desembre del 2008


Quan pujes les escaletes no cal pensar: "estic agafant l'avió".



És una broma de mal gust de la naturalesa humana; però si ets en una ciutat repetint "estic a tal lloc", tota l'estona tot sembla un somni; no t'ho acabes de creure mai, que ets allà; és angoixant.

En canvi, quan hi vas sense pensar, el present t'envolta, la ciutat t'assalta, el temps passat i futur desapareixen mentre que l'ara és més palpable que mai: meravellosament real.



Escolta i respecte.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Només cinc minuts més.


Repeticions:
(La lluita, cada matí, per dormir cinc minuts més o potser l'eternitat.)

El temps, que sempre fuig.

Temps: ahir a la nit vaig dormir poc. Avui, quan he tornat de la universitat, he volgut dormir mitja hora després de dinar, però quan m'he despertat ja eren les 20:02
.


M'ha vingut el singlot qu'encara tinc i l'ull esquerra ha plorat sol.





Dijous marxo a Paris.

diumenge, 30 de novembre del 2008

Tempus fugit



Des de petita que em passa. No me'n adono, i el temps ha volat.

I quan una cosa em fa mandra, però l'haig de fer; m'hi poso debant i començo a disreure'm, ara això, ara allò... I ja és fosc, a fora.

Estic mirant "El Milagro de P.Tinto". La fotografia de la peli és molt divertida, però: que dolenta, per favor. L'humor espanyol caspós no em gràcia. No em fa riure. Em quedo devant la pantalla, impertèrrita... ententent que...ara! és quan se suposa que hauria de riure. Però no. És estúpid, és esperpèntic i no té sentit. No.

Padre de Família si que té sentit. Vale, a vegades és surrealista! Però és increiblement divertit. És inteligent i irreverent i povocador.

Que tard que torna a ser. Perquè passa tan ràpid, el temps?

divendres, 28 de novembre del 2008

Mucha


Aquest matí he anat al Caixa Fòrum a veure la expo del Alphonse Mucha.

Haviem quedat a les deu amb la Maria, el Miki i la Leti a plaça d'Espanya. He arrivat una mica tard, i estàven tots enriolats pels problemes que havien tingut amb el tren i el metro per venir des de Reus i Tarragona.

Hem caminat alegres i xerran fins al Caixa Fòrum. Jo estava molt adormida perquè feia mitja hora que m'havia llevat, però quan ens hem trobat m'he despejat en un segon.

La expo ja l'havia vista. Es maca. M'agrada aquest estil tan diferent del que es fa ara. M'agradaria saber dibuixar tan bé.

Després hem anat a dinar al Pans. La Leti casi li tira la safata pel cap a la cambrera, sense voler, amb un cop. Hem rigut. Després han anat a buscar el tren i jo he tornat cap a casa. La tarda ha passat molt depressa, divagant d'una cosa a una altre, sense acabar-me de centrar.

He llogat una peli, El Milagro de Petinto, però encara no l'he vist. Ja és fosc, i el temps passa ràpid. M'he adonat que, al formatejar l'ordinador, sense voler vaig esborrar el diari que vaig escriure a Nova York. Sóc idiota.

Em fa tanta ràbia, que haig de respirar fondo.

Au, tira, que la vida segueix, ximpleta.


diumenge, 20 de juliol del 2008

dimecres, 16 de juliol del 2008

el matí següent

Aquest matí em feia mal tota la part de davant de la caixa toràcica. Era realment la part més tècnica d’una frustració. Era una situació juganerament delicada, l’extrem d’un precipici on, per una banda, hi havia un pou de dolor, i per l’altre, una muntanya a escalar.

Quina temptació, deixar-se caure pendent avall, deixar-se bressolar pels espessos remolins gegantins i negres que es refreguen a través i per dintre de l’anima mentre estàs estès al damunt del llit, inert, i a poc a poc et convences que ets el centre de l’univers i t’enfonses tu sol en un massa fosca, imaginària i regalada.

A l’altre banda hi havia una muntanya, i ara me l’imagino terrosa i vermella com les del far west. Una muntanya enorme i inquietant... Però també conec aquest camí. Quan abandones el llit i t’esforces per primera vegada en molt de temps, i sues per tot arreu i en un moment determinat agafes aire i se’t desennuvola el cap, i veus allà on ets i allà on erets, llavors saps que aquell era el camí correcte.

Però no et pots entretenir, perquè si mires enredera no pots avançar, i rellisques estúpidament sobre el mateix tros de muntanya, i un cansament inexplicable i mal parit et somriu amb falsa complicitat i una certa condescendència i t’agafa amb una mà sorprenentment segura de ella mateixa, i amb una amabilitat improcedent i enganyosa, et diu a cau d’orella: aquest no és el teu camí, preciosa, no t’hi esforcis. I llavors mires aquest cansament als ulls i et quedes hipnotitzada un quant un temps, potser un segon, potser un any, potser tota la teva vida, però de cop salta una espurna enlluernadora i et mires als ulls amb el teu propi estómac, però fas mal fet. L’estomac també diu: para, no segueixis, estic cansat.

Però la voluntat de viure crida al mig del vent, i hi ha sorra, però només que la vegis una mil·lèsima de segon estàs salvat, és allà, ja està, ets lliure ara, de la teva pròpia por, i pots seguir escalant, i la energia et recorre tots els muscles des cos, i podràs escalar durant una altre eternitat sencera, i la columna vertebral recupera amb un moviment digne el seu dret a existir i a ser, i els ulls miren lluny per veure-hi clar.

dilluns, 16 de juny del 2008

HEY

és curiós...

dimarts, 10 de juny del 2008

dimarts, 27 de maig del 2008

Dutxa

Cada dia somiava coses més estranyes. Aquell dia havia somiat que caminava pel damunt de un fil de telèfon (dels que hi ha al costat de les carreteres) i que anava saltant feliçment, fins que de cop queia i s’agafava amb una mà al fil. Intentava arribar fins a un pal, però al posar la segona mà s’electrocutava; però no sentia el formigueig de quan t’enrampes sinó que es quedava com una pedra. Queia com un roc i quan arribava al terra rebotava i no es trencava.

Es va aixecar del llit i després de posar-se uns mitjans bruts i les sabatilles es va dirigir directament cap a la cuina, on sense cap esforç aparent va obrir la nevera i en va treure un entrepà que havia preparat el dia anterior. Com que el pa estava com un xiclet i el pernil no feia gaire bona olor (esperava que només fos que se li havia encomanat l’olor de la nevera) va obrir el microones i hi va col·locar directament entrepà sense cap plat ni safata (tal com estava guardat a la nevera). Va posar dos minuts i mentre s’esperava va pujar damunt del marbre, es va descalçar (deixant les sabatilles i els mitjons ven posadets damunt el taulell) i va posar els peus a la pica. Va obrir l’aixeta i la finestra. Estava en un quart pis. Va seure a l’ampit de la finestra mentre es rentava curosament els peus amb el sabó de rentar plats. Va agafar una forquilleta de postres que s’assecava amb els altres plats al cantó de l’aigüera i la va fer servir per a treure’s la ronya de les ungles dels peus. Després la va rentar curosament amb el mateix rentavaixelles i la va tornar a posar a la safata d’assecar els plats. Després es va agafar a l’ampit i va treure el cos cap a fora, observant la silueta borrosa de la seva veïna mentre es dutxava, darrera el vidre glaçat. Va tornar a entrar el cos i va agafar el eixugamans al mateix moment que sonava el timbre del microones, i es va eixugar aplicadament els peus. Va girar els mateixos mitjans que duia i se’ls va tornar a posar. Va esbandir la pica i hi rentar tot el drap amb el mateix sabó. El va escórrer i el va penjar amb compte a l’ampit de la finestra. Va baixar del taulell i es va posar les sabatilles. Es va rentar les mans amb el mateix sabó i se les va eixugar amb els pantalons del pijama. Va obrir el microones i en va treure el bocata, tebi. Va treure un fusta del calaix i una ganiveta de tallar carn crua. Va posar l’entrepà al mig de la fusta i amb un cop sec el va tallar en dos. Va tornar a guardar el ganivet amb un rastre de pernil dins el calaix. Va agafar la primera meitat i la va tirar per la finestra. Va treure el cap per a mirar com queia. Va fer un “plof” suau quan va arribar a terra. Va agafar l’altre meitat i en va mossegar un punta, de la part tallada. La va mastegar curosament i se la va empassar. Va deixar l‘esmorzar un altre cop dins del microones i va anar al lavabo. Sense treure’s el pijama ni els mitjons (només les sabatilles), es va posar sota l’aigua ben calenta de la dutxa.

diumenge, 25 de maig del 2008

Mentiras















Tienes razón, esta relación epistolar es una pasada, una locura, una excentricidad compartida, estamos locos y nos enloquecemos mutuamente, nos endiosamos por separado, pero no vale nada! no nos entendemos, quizás, y así lo creemos, y es lo que nos importa. quizás nos valoramos porque nos comprendemos mal. quizás no nos entendemos en absoluto. quizás no termina nunca, esto, pero esa posibilidad debe ser tan escrupulosamente ocultada como ahora ha sido brutalmente desvelada.
























quizás sin fijarnos construimos un castillo. quizás mientras creemos que construimos uno, o muchos, resulta que no construimos nada. quizás es un Apocalipsis, quizás todo aquí resulta radicalmente nuevo, o quizás, quizás, quizás esto resulta de lo más vulgar, como todos los amores que se creen únicos. quizás tiene un final esplendoroso, una creación, algo superior, algo que contiene verdad y pureza, posibilidad que nos humedece; o quizás se disolverá esto como todas las demás cosas.












quizás moriremos con los sueños muy altos y las manos enterradas, con un orgullo quebrado por la voluntad y la flaqueza. quizás el destino mío no es obrar sino idear, quizás necesito un detector de excusas y no un detector de mentiras.














una mirada al cielo.























dijous, 22 de maig del 2008

Protegits

Potser no ho sap, però ella és la meva protegida, sempre podrà comptar amb mi, per aquella època que vam passar. Ens coneixem eh; però potser no ens coneixem.

Jo, a la vegada, sóc la protegida de algú altre, de ell; per aquell dia. Ell em mira, em parla, somriu, ja esta. Jo la miro a ella, li parlo, l’escolto. Tot passa en silenci, ningú ha dit res. M’agrada que estiguis a prop.




Sabem que no ens entendrem mai realment, perquè venim de mons massa diferents, però quan de tan en tan ens trobem o parlem pel messenger, jo m’esforço a conèixer-la i ell s’esforça a coneixem; intentem coneixen's.

És una realitat, un pacte mut. Jo admiro en silenci la soledat de ella, la seva desesperació i diferència, i espero que sàpiga que hi crec; i ell potser m’admira a mi, i també em sap vulnerable; però no em vol mal.

divendres, 16 de maig del 2008

Re-acció

D'alguna manera estem construïts estratègicament, perquè les coses passin quan no les esperàvem; totes aquelles coses etèries que només es pot deixar que passin soles.


És com la imaginació, com les idees o els pensaments brillants: d’alguna manera, no hi som, quan els tenim. Quina llastima, eh?



un dinar tranquil


dijous, 15 de maig del 2008

alliberament

Era un somni estrany i llarg, un món.

Ens segrestaven, crec que era a mi, a la A. i a la C. Però no de manera normal, sinó en una mena de fortalesa. A dintre també passaven coses, que no recordo...

Havíem aconseguit sortir de la fortalesa, per un ascensor, i jo tenia una pistola, i trobava un grup de nois desanimats, abatuts, i els hi deia com si fos una broma, però seriosament, queréis suicidaros? (en aquell moment tenia sentit, crec, perquè per algun motiu era un turment terrible ser allà) Porque tengo una pistola. I em deien: si. I jo amb por pel que havia dit i amb parsimònia i nervis començava a posar les bales al carregador, i me’n queia una a baix (estàvem damunt d’una mena de plataforma de fusta, en una mena de finestra de roca natural entre dos espais oberts amb un llac a cada banda).

I els hi deia que, abans de donar-los la pistola, els havia de dir… que jo a vagades m’ho havia passat malament, però que després no m’havia penedit d’haver viscut… primer deia el que podia, no trobava les paraules adequades i sonava una mica ridícul i poc convincent, però en un instant els nois ja estaven convençuts, així que jo llençava les bales a l’aigua, molt més tranquil·la, i decidia què agafava de la bossa. Tenia la meva bossa de triangles blancs i negres i a dintre hi havia la vermella de casa Àsia, i agafava només aquesta petita perquè hauria de nedar.

Així que saltava a l’aigua del llac i veia una mica més lluny la A. i la C. nedant, esperant-me, i el llac era d’aigua marron però era pràcticament bonic comparat amb el infern de on veníem, era un lloc molt especial, rodejat de cases una mica com al interior l’illa de l’eixample com la de casa meva però molt més gran i ample i irregular, veia la línea d’edificis molt lluny i baixets, i hi havia llocs fondos i llocs on es feia peu, i hi havia alguns personatges per l’aigua, personatges estranys que algun ens mirava…Estava ennuvolat però hi havia una llum clara. Travessàvem el llac en diagonal.

A l’altre punta pujàvem per una rampa de ciment i passàvem per sota uns edificis, i començàvem a enfilar un carrer estret però clar, arrossegant coses, i les tres dúiem diferent tipus de samarretes o camises blanques i escotades, i hi havia gent al cantó veient-nos passar amb admiració, i jo deia: que bíblica l’escena, no? I elles reien i deien que si.






divendres, 9 de maig del 2008

. . .

los dias cercanos y tibios
empiezan a cocerse en recuerdos








dimarts, 29 d’abril del 2008

angosto dosmilsiete

.

y ahora nada es nada, y solo oigo ruidos de una radio que no se sintoniza, oigo ecos de esperanza, oigo el forcejo del que estrangula y el agonizante ronquido del que es estrangulado.

y nada es nada y el sentido emprende un nuevo viaje a ninguna parte, y explotamos como bombas y todo es confeti.

y es que en nuestra agonía aún seguimos viviendo, seguimos creando fantasías irracionales, huecos de lógica sin sentido, somos ciegos y sordos y ahogados en soledad, y solo se oye un eterno pitido ensordecedor que solo chilla una palabra; absurdo.

y se ahoga en la búsqueda, y otro adora porque adora y no se da cuenta de nada.

y ese día no necesitaré nada del mundo, ese día no hará falta ya nada para vivir, y las mayores verdades surgirán cuando estemos pensando en otra cosa.

el día en que solo nos dediquemos a la lucha en el exterior, en vez de dividirnos y delimitarnos en luchas internas. QUE CADA MINUTO MORIMOS.






Photobucket

Photobucket

Photobucket

Photobucket