M’explica el que m’ha dit moltes vegades. L’escolto, impacient. És més gran que jo. Estúpida i prepotent, li començo a explicar de què em penso que va la vida, com si fos una operació senzilla. M’escolta, silenciosa, recolzada a la paret de la cuina, em mira fixament. Jo parlo i parlo i m’escolto i penso que no sabia que sabés aquelles coses.
Comença a dir alguna cosa, tímida. L’escolto un moment i la tallo, i segueixo parlant, com si tot fos evident, com si ella fos tonta i jo ho sabés tot. Al final se m’acaba el discurs absurd que em ressona a dintre cap, inútil i descarat, i ella fa una cara estranya.
- Que et passa alguna cosa?
- No. – menteix.
Ara ella plora i jo em dessagno, perquè el silenci s’ha glaçat se m’ha clavat a dintre la boca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada