Ens havíem quedat sols. Ens coneixiem poc. La carpa bruta i buida encara feia olor de la multitud que l’havia ocupat feia unes hores. La llum blanca dels fluorescents i la musica llunyana dels concerts destil·laven una tristesa estranya. Ell seia a terra amb les cames creuades i jo estava dreta i parlava de qualsevol cosa.
- Nunca me había fijado en eso. – va dir.
Em mirava als ulls i en silenci em demanava un petó.
Casi sense adonar-me’n, em vaig ajupir, vam acostar els caps i ens vam fer un petó, llarg i tendre, casi dolorós. Ens vam mirar els ulls durant una estona, en silenci. Sabíem alguna cosa que no podia ser dita. Havia passat allò, allà, en aquell moment. Havíem deixat que passés i només era allò. La nostra intuïció romàntica estenia les seves arrels per sota les paraules lleugeres i ens havia concedit aquest entreacte de llibertat. Ens vam aixecar sense dir res i vam tornar on eren els altres.
- Nunca me había fijado en eso. – va dir.
Em mirava als ulls i en silenci em demanava un petó.
Casi sense adonar-me’n, em vaig ajupir, vam acostar els caps i ens vam fer un petó, llarg i tendre, casi dolorós. Ens vam mirar els ulls durant una estona, en silenci. Sabíem alguna cosa que no podia ser dita. Havia passat allò, allà, en aquell moment. Havíem deixat que passés i només era allò. La nostra intuïció romàntica estenia les seves arrels per sota les paraules lleugeres i ens havia concedit aquest entreacte de llibertat. Ens vam aixecar sense dir res i vam tornar on eren els altres.
1 comentari:
bueno, esto parece que por ahora funciona, el suspense acabo bien al final jaja.
bienvenida señora.
Publica un comentari a l'entrada