Acció

- Saps per on és? - diu la recpecionista.
- Si.
- Si?
- Si... Vaja, més o menys. Sóc la noia que va venir ahir...
- Ah, si, és veritat. Dons ja sapa per on és, oi?
- Si...
- Molt bé. Passa.
- Gràcies.


Nyiiiic.

- Vens pel càsting?
- Si.
- Mira, allà tens tres noies totes nervioses que també estan esperant.
- Ah, vale. "Gracies."

M'acosto a les tres noies.

- Hola. - els hi dic.
- Hola. - responen les tres.
- A tu et conec...! - diu una.
- Ostres, es veritat. Jo també et conec, -li dic- de... del rodatge de c'mon.
- Ah, si, és veritat. Et deies...?
- Carlota. I tu...?
- Zaida.
- Això. És veritat.

Ens fem dos petons. Entra la noia que porta el casting. Surt una noia i n'entra una altre. Quedem tres i seiem. Em concentro, intento no encomanar-me dels seus nervis. Parlem dels càstings, del text. Intento no desconcentrar-me gaire. Al final torna la noia del casting i entra la Zaida.

- Sembla la consulta d'un metge. - dic.
- És veritat. - diu l'altre. - Estic súpernerviosa, segur que em quedo en blanc.
- No home, no. Segur que no t'hi quedes.

Tornem a parlar de càstings i al final ens quedem callades. Entra ella a l'habitació on fan la prova i em quedo sola al rebedor. Tanco els ulls i m'imagino un lloc molt tranquil. Després deambulo per la sala i vocalitzo en silenci. Hi ha gent que entra i surt de tan en tant. Sento la veu de la noia que fa els càstings:

- No pateixis, passa molt sovint.
- Odio quedar-me en blanc. - li respon l'actriu.

Quan em veu, l'aspirant em fa un gest amb la cara, fent-me entendre que li ha anat fatal. S'en va i entro jo. La sala és petita, sembla un camerino. Els hi faig dos petons a dos dels que fan el càsting. A mig, em pregunto si calia i em començo a posar nerviosa. Em demanen que em presenti. Això no ho havia preperat. Improvitzo. Començo malament però vaig arrencant. Em van fent preguntes i jo responc mirant la la càmera. Riuen. Bé. Tremolo.

- Ara, si vols, ja pots dir el text que t'has preparat.
- Ara? - penso. - Amb lo tranquila que estava quan he entrat...

Ja no riuen. Jo segueixo el fil de les paraules que m'he après, com un contestador automàtic: brollen de la meva boca i intento acompanyar-les com puc, amb gestos i mirades.

Al final em diuen moltes gràcies i jo els hi dic a vosaltres. Quan surto la noia que m'acompanya em diu:

- Molt bé.
- Si? - li responc sorpresa, traint-me.