Com vols que t'ho digui?

.

Quan tenia set, vaig agafar la motxila del Pato Donald i vaig agafar un tren cap a França. Vaig comprar el bitllet amb els meus estàlvis. És increible que el tio me'l vengués. Els hi vaig dir als meus pares que anava a passar el cap de setmana a casa una amiga; i vaig anar a visitar Paris. Vaig arrivar-hi al matí, i al mateix vespre vaig agafar l'últim tren de tornada i vaig dormir al tren un altre cop. Al matí seguent els hi vaig dir al meus pares que ja haviem tornat; que el poble era molt maco.




Aquesta tarda he estat llegint tres llibres a la vegada. O sigui, per torns. Estic inquieta, impacient; i quan m'impaciento massa no puc seguir fent el mateix. Llavors avui canviava de llibre. Era quite surrealista.

Després he llogat Chinatown del Roman Polansky.

Es graciós la manera com influeix sobre les persones el lloc on s'han criat, amb quines persones... I ho dic per un dels tres llibres (Sushi para principiantes), per la entrevista amb el Polansky als extres del dvd (YES I DO WATCH THEM) i per mi mateixa. Crec que l'entorn on m'he criat es relativament poc convencional.

Recordo una vegada que una nena de la meva classe va dir: "Mi madre es la tipica señora que blablabla" i a mi em va sorprendre molt. "Mi madre no es la tipica señora que nada" - vaig pensar. Ara veig que és una frase molt normal. Molt tipica. O potser la faig servir des d'aquell dia. (Però no per parlar de ma mare). (De petita odiava que la gent digués ma en lloc de la meva).


Hum...