La caiguda i el salt ( 2 / 3 )

.

No és que fos una avia, ni tan sols havia arribat a la vellesa, però aquella mitja edat l’embogia, li feia perdre el seny. L’asfixiava la sensació d’estupidesa, d’haver perdut el temps, de no haver sabut escoltar els savis consells de qui la rodejava, de sentir en les seves pròpies paraules allò que ja havia sentit tantes vegades abans.

Era un cercle viciós terrible d’on no sabia sortir, i com més s’enfonsava en el dubte més l’atrapava el pànic que se l’emportava pel camí de la incertesa i la por al temps. Era un remolí del que no sabia sortir. Com més lluitava per escapar-se’n més s’hi submergia, i repassava les imatges del seu passat de manera obsessiva per trobar el moment on s’havia produït l’error que l’havia dut fins on era, on havia començat en canvi de la glòria eterna cap al mes fosc dels inferns interiors.

I es que aquest era el seu cas: no es que la societat la repudiés, ni que hagués perdut tots els seus amics, ni que s’hagués arruïnat. Era simplement que la seva estabilitat mental s’havia desmuntat, ensorrat: arruïnat, si.