Diu la mare que sóc anàrquica i que sempre ho he sigut. Diu que no feia cas de res, que anava on volia. Sense fer drames, acabava sortint-me amb la meva.
I justament ahir pensava en un amic, que em recorda a mi mateixa. Desorganitzat i desbordat per la rigidesa de les institucións que ens envolten, per les dates límit i els plaços d'entrega. Les hores de llum i els horaris del tren.
I es justament això el que el salva i el fa diferent. Flota en un univers diferent, paral·lel, més suau, en contacte amb una temporalitat més fluïda, més propera a l'ànima, i no al rellotge.
Que sóc anàrquica. I em dono cops contra la pared per organitzar-me, per regular el temps que passa i em xiula a les orelles, em poso a correr per aconseguir un instant i poder fer el gest pensat.
I no vull oblidar l'altre temps; perquè és de la convinació d'aquests dos móns (i en tinc una convicció irracionalment absoluta) d'on surten les coses que jo vull.
I es justament això el que el salva i el fa diferent. Flota en un univers diferent, paral·lel, més suau, en contacte amb una temporalitat més fluïda, més propera a l'ànima, i no al rellotge.
Que sóc anàrquica. I em dono cops contra la pared per organitzar-me, per regular el temps que passa i em xiula a les orelles, em poso a correr per aconseguir un instant i poder fer el gest pensat.
I no vull oblidar l'altre temps; perquè és de la convinació d'aquests dos móns (i en tinc una convicció irracionalment absoluta) d'on surten les coses que jo vull.
Em miro els genolls i evaluo els danys. Intento arrivar-hi amb la llengua.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada