L’home, savi i viscut, es mirava el noi, encuriosit. Era tan jove, tan tendre, tan pur, encara. I ell ja era gran, rondava els quaranta, tenia família i feina i veia el seu camí, des del present fins al final.
.
.
El noi mirava l’home, admirat, perdut, enamorat. Aquell home, aquell pare, aquell animal gran que emanava alguna cosa misteriosa, irresistible, el rendia.
L’home, l’home del noi, pensava en la sort que hauria tingut, si li haguessin agradat les persones del seu mateix sexe, amb aquell cos jove i enèrgic amb aquell foc a la mirada, aquell rosset d’ulls clars, llest, divertit, inquiet i definitivament bell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada