Em desequilibro i m’agafo al sostre per no caure. No és una metàfora. Respiro fondo i el terra es mou tres metres més avall. La taula i la cadira m’esperen la nuca perquè deixi d’embrutar la paret amb aquarel·les. Paris Combo em contorneja la sang per les venes. Amb una mà faig pressió al sostre i amb l’altre aguanto la capsa d’aquarel·les infantils. És divertit i perillós. Un motlle per a fer galetes en forma de petxina s’aguanta en equilibri damunt de la paleta, ple d’aigua tèrbola. L’escala de pintor es mou a sota i jo trontollo.
Deixo el sostre, m’agafo el pinzell de la boca, el mullo a dins la petxina, acarono la pastilla vermella i dibuixo a la paret. Em concentro amb el que faig, m’oblido de l’escala i de l’alçada i de tot. Sóc el dibuix que s’expandeix com si tingués vida pròpia. Un altre cop m'en vaig uns mil·límetres. Un gest ràpid. El pinzell a la boca, la mà al sostre.
És evident, és una metàfora: és la vida.
Deixo el sostre, m’agafo el pinzell de la boca, el mullo a dins la petxina, acarono la pastilla vermella i dibuixo a la paret. Em concentro amb el que faig, m’oblido de l’escala i de l’alçada i de tot. Sóc el dibuix que s’expandeix com si tingués vida pròpia. Un altre cop m'en vaig uns mil·límetres. Un gest ràpid. El pinzell a la boca, la mà al sostre.
És evident, és una metàfora: és la vida.
4 comentaris:
és curiós... per casualitats de la vida ja fa un temps que et vaig trobar virtualment... amb les teves paraules i les teves fotos t'he anat recreant... crec que m'agrades... m'agrada la persona que he creat... i l'altre dia, quan em vaig creuar amb tu vaig tenir aquella sensació de caiguda lliure... com quan somies que et precipites i et despertes sobresaltada... et vaig reconèixer... la primera vegada que et veia, en viu... qué curiosa la vida...
freciedo...anda que...
jajaja
me costo leerlo y todo.
nos vemos.
supongo que son tus ganas de volverte loca, vaso.
qui ets? encara no ho he descobert.
Publica un comentari a l'entrada