Sabotage

Si que és graciós: aquesta pau.

Que m'he criat amb solitud, i, si que és graciós: que aquesta és el meu medi. Que és graciós: l'harmonia i la persimònia amb què em trec la jaqueta i la col·loco al respatller de la cadira.

Trec un full i tot es dispòsa harmoniosament damunt la taula rodona de marbre del bar. El full, el pílot, la capsa dels tovallons de paper (crec que és la primera vegada que escric la paraula "tovallons") el cendrer i el cafè -sol, com jo-.

Fa molt fred, a fora, però a dintre s'hi esta bé. El local és petit, acollidor, rústic. Les parets estan pintades de groc. Agafo la tassa de cafè amb la mà per aprofitar-ne l'escalfor. Trec a poc a poc la punta dels dits de la jaqueta per rodejar-la. Cada moviment, cada gest ínfim és precis i, en realitat, inmensament valuós, com una cerimònia.



Al tren, de tornada, llegeixo Le sabotage amoureux, i m'entusiasma. Encara que tingui tirria passatgera a la paraula entusiasmar i a la paraula tirria.

De fet, ho confesso: ho he tornat a fer. Com una niña chica he saltironejat pels carrers deserts de tarraco, d'aquesta alegria extranya que m'inunda a vegades, d'aquesta hilaritat més o menys injustificada. I quan m'he creuat amb gent, he parat, i m'ha fet com vergonya, i després m'ha fet vergonya haver parat. Això és perquè els idiotes son més lliures i més sabis, i m'esforço per ser cada dia una mica més idiota que el dia anterior.

Oui, un peu. Beaucoup.